Club Alpí Universitari

Hotel Cregüeña, mil estrelles al cel!

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Mon, 19 Jul 2010 21:56:00 +0000

No sé si fou la màgia de l'indret, el fet que feia un any i mig que no posava els peus als Pirineus, o l'ocasió especial dels companys que ens hi vàrem retrobar, però aquest serà un d'aquelles sortides que recordé anys i panys.

La vall de Cregüeña és un d'aquells racons del Pirineu que són un secret guardat per la fama i proximitat de les valls veïnes. A l'ombra de la Maladeta i l'Aneto, fora dels circuits superpoblats, s'hi amaga el llac natural més gran dels Pirineus, amb bivacs de luxe a la seva riba i un terreny de joc molt poc concorregut. Aquest va ser el lloc on ens varem donar rendez-vous amb 2 amics que junt amb un tercer estan fent una travessa pels Pirineus que farà parlar ;-).

Després d'una Mandrin importada de Grenoble i una nit a la fresca, lendemà en Jordi i l'Isaac fan cap a una de les moltes vies que faran aquest estiu al Pirineu. En Lluc, que està lesionat d'un dit, s'apunta amb nosaltres a una petita borratxera de tres mils a cavall de crestes fàcils: pic Sayo, Cordier, Mir, Bondidier i un més del qual ja n'hi recordo el nom, tant se val, el que compta són les bones vistes i la bona estona passada. Al cim del Cordier, o pic occidental de la Maladeta, em ve al cap el record de la Laura, que va aparèixer al CAU en una sortida a aquest cim en un cicle hivernal. Com va dir algú, la teva primera petjada en nosaltres fou suficientment pregona per impactar vigorosament en el nostre record.

Ibón Maladeta

Pic Bondidier

Androsace carnea

La tarda cau i tornem al bivac, recollim les coses i ens acomiadem dels nostres amics, que la sort us acompanyi en aquest gran viatge que heu encetat!

noreply@blogger.com (El Club Alpí Universitari ...) — Sun, 30 May 2010 10:23:00 +0000

En record de la nostra companya

Laura Server

Va ser durant una ascenció a la Maladeta, dins d'un cicle hivernal que la Laura apareixia per primer cop al CAU. Entusiasta, divertida i d'esperit lliure, li somreia a la vida. En poc temps ja havia creat el seu grup, sortia constantment a la muntanya i demostrava sense voler-ne la seva increible qualitat humana i com a esportista. Ja era un motor per a molts. No massa més tard feia el pas de l'escalada esportiva, on deixate-la anar, cap a l'escalada clàssica, on ja costava seguir-la. Ràpidament es va voler implicar en el club, participant com a vocal durant uns anys. Més tard va anar aconseguint uns esquís de muntanya per substituir les seves tossudes raquetes de neu, i ja esquiava. Moltíssimes van ser les ascencions, escalades, travesses en les que va participar i organitzar, prop de casa a la seva estimada Montserrat, al Pirineu, als Alps: La Meije, Aiguille Verte, Gran Paradiso, Strahlhorn... fins a la muntanya en alçada dels Andes Bolivians, on va assolir la cota 6000 al Huayna Potosí, entre d'altres.

La seva inquietut viatgera la va portar a recorrer mig món, potser cercant la felicitat, potser simplement sent feliç de poder cercar. Costa Rica, Kenya, Tailandia, Senegal, Marroc, Bolivia, Argentina...

Va estudiar medicina, i pediatria era la seva especialitat. Era feliç ajudant als altres i així ho feia en el seu dia a dia a la feina i amb la gent del seu entorn, així com participant en projectes de cooperació al tercer món. S'avenia molt amb els nens, la nostra nena gran, injectant vitalitat, confiança i certa inocència a tothom que l'envoltava.

Els seus autèntics mèrits, però, van anar molt més lluny que qualsevol viatge o escalada. Tant lluny com la petjada inesborrable que a tantes persones ens deixa.

Un dia la Laura va marxar cap al més llarg viatge, i amb ell a es va endur bona part del nostre club, de tots nosaltres, dels que erem, dels que som i dels que vindran...

El CAU trist plora la seva pèrdua amb la seva família, amics, companys de corda, companys de vida.

Allà on el CAU vagi, als cims, a les valls, al sentir un cop d'aire fresc, al caliu d'un refugi gèlid, sota un sostre d'estrelles d'un vivac... seguirem portant els teus somnis sempre amb nosaltres. La teva energia, la teva alegria, la teva amistat, tot el que pas a pas vam construïr junts, ens acompanyarà sempre.

T'estimem,

Els teus amics del Club Alpí Universitari

"El meu cor persistirà allà on el meu cos no hi podrà tornar mai"

V Campament de Muntanya

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Wed, 26 May 2010 17:11:00 +0000

Mitjans de maig, arriba una nova edició del ja tradicional Campament de Muntanya! Enguany l'emplaçament triat va ser Vilanova de Meià, al Montsec, lloc ben conegut pels escaladors, amb acampada a la Font de la Figuera i una trentena de participants.

El campament va començar, com no, amb la marxa d'orientació, enguany organitzada pel Pere.

Aquesta edició va comptar amb un participant d'excepció: l'Ikatz!

El nivell de dificultat per trobar les fites en el temps previst (3h) va pujar ostensiblement! (Fins a tal punt que al finalitzar la marxa, els participants van decidir que al vespre es menjarien, per postres, en Pere cuinat a la brasa).

A la tarda-vespre va haver-hi varietat d'activitats per fer temps fins al sopar de germanor. Us deixo endevinar-les amb les fotografies:

Abans de començar el sopar, varem tenir la presentació del nou model que farà furor a les botigues de muntanya... l'armilla CAU!

Lendemà, una bona part del grup va dedicar-se a l'escalada, mentre un grupet van anar a fer una excursió pels cingles del Puig de Meià, amb inici a l'ermita de la Mare de Déu de Meià.

Fins la propera edició!

Brèche de la Meije (3357 m)

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Tue, 20 Apr 2010 20:04:00 +0000

El cap de setmana passat va ser l'aniversari d'un de la colla iberico-grenoblesa. Una bona excusa per pujar al refuge du Chatelleret carregats de birres i cava, per fer lendemà la brêche de la Meije per la Vallée des Étançons.

Ens calcem just a la sortida de la Bérarde, el límit de neu arriba al poble pels pèls. La pujada al refugi és un passeig: uns 500 m de desnivell a remuntar en 4 kilòmetres i pico. Però només les vistes ja fan valdre el viatge!

Més d'un se'n va al Col de la Casse Déserte per acabar de cansar-se, total, què són mil cent metres més de desnivell...
...mentre d'altres enceten una tarda de sol i birres... això comença a recordar-me a Lloret de Mar!
Quan uns i altres han tornat ens posem a fer pseudo-pràctiques de glacera. Observeu l'estil de qui s'encorda fumant alhora sense treure's el piti de la boca:

De fet per pujar a la Brèche es travessa una glacera, però no és gaire gran i més aviat inofensiva. Mentre uns "practiquen", d'altres s'ho miren com qui veu un partit
de futbol per la tele...

Des del refugi es veu molt clar l'itinerari fins la Brèche:

Lendemà, ens trobem amb una neu ben regelada a l'ascensió. Jo de fet acabaré fent l'últim tros amb els crampons, cansada de patir a cada volta maria...

Arribats al peu de la Brèche, només queda pujar una 50 de metres costeruts, amb una pendent de 35-45 graus segons els trams.

El cel s'obre tot d'una i ens regala una vista ben maca sobre els Écrins!

De baixada, la pujada de les temperatures ha fet el seu efecte: la neu-gel s'ha transformat lo just per fer una baixada amb la neu a punt de caramel ;-)

PD: increible! avui en Martí no és l'últim a sortir de casa! Vet aquí la prova fefaent:

Pic de l'Ombière (2832 m) - Vallée de la Clarée

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Sat, 20 Mar 2010 13:30:00 +0000

Amb les sortides que he anat fent enguany d'esquí de muntanya he après que val la pena no improvitzar. Divendres passat, amb el butlletí de meteofrance emès a les 16h en mà, ens posem a debatre on anar. Anuncien bon temps a tots els Alps, així doncs aprofitarem per anar més enllà dels 3 massissos veïns a Grenoble. On ha caigut més neu darrerament? Als Alps del Sud, respon en Benoît, company de pis. Per altra banda, com que ja som al mes de març, hem de tenir en compte que el Sol ja no és una bombeta mig fosa de replà d'escala. Però encara és d'hora per anar a grans alçades. Així doncs, buscarem un itinerari que discorri principalment per cara Nord en algun d'aquests massissos : Devoluy, Queyras, Cerces. Tot i aquestes restriccions que ens auto-imposem, les possibilitats són moltes... finalment algú parla de la Vallée de la Clarée, al nord de Briançon, una de les valls més maques dels Alps francesos segons sembla.

L'itinerari triat finalment (pujar al Pic de l'Ombière per la seva cara Nord) és ben variat. Sortim de Névache, un poble preciós ple de rellotges de sol a tort i a dret com solen ser els poblets perduts del departament d'Hautes-Alpes. El primer tram és quasi pla: pugem 200 metres de desnivell en 4 kilòmetres ben bons, en direcció Oest. De fet estem remuntant una pista forestal que a l'hivern esdevé pista d'esquí de fons. Arribem a un pont on un cartell ens indica "Chardonnet", el nom del refugi pel qual passarem al costat. Ara ve una pujada pel mig del bosc. El camí de pujada és molt còmode, ja que és una minipista per a motos de neu (és el mitjà de transport dels guardes del refugi). Arribem al refugi després de 400 m més de desnivell. El refugi es troba al límit superior del bosc, ara ens queden per davant remuntar 600 m més de desnivell fins al cim. Per atacar el cim per un itinerari més segur en qüestió d'allaus, anem a buscar el coll que queda a l'oest, per les zones menys dretes, i d'aquí seguim la carena fins al cim.

Per baixar, agafem de ple la cara Nord, on la neu pols fa que la baixada sigui un plaer. Arribem a un replà, ja a prop del refugi, i fem un flanqueig sense perdre desnivell cap a la dreta, per anar a buscar un pendent prometedor que veiem des del refugi. Una baixada més en neu pols ... ara arribem al bosc, i enlloc de seguir el camí de pujada, baixem al nostre aire fent eslàlom entre els làrixs (Larix decidua, mélèzes en francès), aquests arbres que semblen pins morts a l'hivern; i és que aquesta espècie és l'unica conífera europea que perd les seves fulles a l'hivern. Els boscos esclarissats de làrixs són molt més agradables per esquiar que els densos boscos de pícea que trobem habitualment als Alps del Nord.

Aquí teniu algunes fotografies de l'itinerari:

Sortint de Névache

Una de les nombroses capelletes que trobem a la Vallée de la Clarée

Pujant pel bosc de làrixs

A l'esquerra, Pic de l'Ombière

I per acabar...

...una panoràmica des del coll sobre el massís dels Écrins. Al centre, la silueta característica de la Barre i el Dôme de Neige.

Inici de la temporada d'esquí a Belledonne (part II): Rocher Blanc (2928 m)

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Thu, 28 Jan 2010 11:27:00 +0000

El Rocher Blanc és el cim més alt que es pot pujar a Belledonne amb esquís de muntanya per un itinerari fàcil, resseguint el fons de la vall de Combe Madame. Situat al cor de Belledonne, a la bellesa del paisatge d'aquest massís s'hi suma la vista panoràmica des del cim, que abasta varis massissos alpins de nomenada. Així doncs, jo, en Martí i quatre amics més, cap a Belledonne que hi falta gent!

El desnivell positiu d'aquest itinerari és considerable per fer-lo en un sol dia (1880 m). Tot i que quan ens calçavem els esquís a les 3h de la tarda vam creuar una gent que arribava al cotxe després d'haver pujat i baixat el cim en un sol dia... i és que als voltants de Grenoble d'esquiadors friquis no en falten!

La situació del refugi "Gîte d'alpage Combe Madame" permet fraccionar la ruta en dos dies, i així ho fem, no cal forçar a principis de temporada! El refugi d'hivern està prou bé: planta baixa amb estufa de llenya, i a sobre una primera planta amb lliteres de fusta. Hi vam arribar al cap de 3 hores d'haver sortit del cotxe (717 m de desnivell); en la primera meitat del camí es travessa un bosc dens, força incòmode per als esquís (camí estret i glaçat), però més tard aquest s'eixampla a mesura que guanyem alçada.

Per fer-ho encara millor, ens varem endur cap al refugi tot el material necessari per fer una fondue per sopar! La fondue no va ser cap èxit (jo que em pensava que era el plat més fàcil del món, ja veus tu, fondre formatge): per una banda ens va sortir una massa plàstica que no es fonia, i un líquid groc bullint per l'altra. Però bé, les vistes i la neu de lendemà ho van compensar!

Des del refugi, resseguim el fons de la vall en direcció SE. A 2100 m d'altura arribem a un replà on la vall fa un gir cap al SO. Anem pujant pel traçat més fàcil fins al final de la coma, el Rocher Blanc és el pic amb més traces d'esquiadors. Enfilem la pala final. Ja arribant al cim, guanyem per fi prou alçada per veure que som al mig d'un mar de muntanyes, sensació que difícilment es pot tenir als Pirineus. Començant pel Nord, i en el sentit de les agulles del rellotge, anem reconeixent massissos: el Montblanc, el llunyà Cerví, el Monte Rossa, les Aiguilles d'Arves, la Barre des Ecrins, la Meije, el Mont Aiguille, la Dent de Crolles!

Pujant la pala final; al fons, el massís del Montblanc

Ja només queda doncs baixar lliscant: la neu en tot moment és immillorable, una capa superficial de neu pols sobre una capa de neu dura estable fins arribar al bosc. Per rematar-ho, al vespre fem una raclette, i aquesta vegada sí que surt bé!

Vista panoràmica des del cim

Inici de la temporada d'esquí a Belledonne (part I): el Grand Colon (2394 m)

noreply@blogger.com (martí b) — Tue, 26 Jan 2010 22:17:00 +0000

Un cop habituats a l'hivern alpí després de l'estada al desert, inaugurem la temporada d'esquí de rando. Divendres m'escapo amb el Pablo, company de casa (coloc, en diuen aquí) al Grand Colon, un cim visible des de Grenoble amb una atractiva pala final.

El Grand Colon, el cim de la dreta amb la pala cimera

Es troba al massís de Belledonne, el més alt dels tres que envolten la ciutat (el Grand Pic fa 2977 m) i en 45 minuts tenim el cotxe aparcat a 1130 m i ens calcem els esquís. Pugem primer per pista i després entre el bosc, fins que aquest desapareix i arribem a la baraque du Colon, a 1748 m.

Baraque du Colon, 1748 m

El massís de la Chartreuse, amb el Chamechaude (esquerra) i la Dent de Crolles (centre), per sobre el mar de núvols a la Vall del Grésivaudan

En aquest punt travessem cap al sud i després cap al sud-est per anar a buscar la carena sud-oest, que seguim fins pràcticament el cim. Poc abans, però, tornem a creuar cap al nord, per sobre de l'entonnoir (embut) per anar a buscar l'anhelada pala.

Anant a buscar l'espatlla sud-oest

Cap al cim, per la fàcil carena

Aquí ens avança un bon home que sembla que ha pujat els 1300 m de desnivell en un pimpam, una excursió de tarda, segons ell. El cansament de principi de temporada és més que evident, però només queda remuntar la pala final i ja som al cim del Grand Colon, a 2394 m.

En primer pla, la pala del Gran Colon i al fons, la de Dent de Crolles, un altre cim amb una pala ben visible des de Grenoble que també té molts pretendents.

El Vercors amb l'inconfusible Mont Aiguille

El mal de cames no em deixa baixar amb tanta elegància com voldria, i això que la neu està genial. Un cop feta la pala, seguim per on hem vingut, enlloc de seguir recte avall, cap a l'embut, on no hi ha traça i a mi em sembla forçar massa (200 m a 40º, algunes roques). Ja en tinc prou amb la resta de la baixada, especialment el tros de bosc, que exigeix estar atent.

Al final una excursió de 5 hores, un bon inici de temporada i un escalfament pel cap de setmana.

Conrado-Altamira al Gra de Fajol Gran

noreply@blogger.com (Joan Colón) — Mon, 25 Jan 2010 09:30:00 +0000

Hola!!!

doncs aquí una nova entrada al blog, encara n'hi ha alguna altra que hauria de fer aviat (si ja ho se, la de bolivia...), però temps al temps!!

Aquest divendres, en Pere Aranda, la Laura Piera, la Maria i un servidor van anar cap a Vallter, la Laura i la Maria van anar a fer una raquetada cap al pic de la Dona, Bastiments, Gra de Fajol Gran i tornada al refu de Vallter.

De mentres, en Pere i jo, ens dirigiem cap a la paret del Gra de Fajol Gran amb la intenció de provar sort amb el corredor Phoenix, un cop a peu de via veiem que hi ha una cordada encara esperant a la Phoenix i en canvi a la Conrado-Altamira només hi ha una cordada que va a un ritme impressionant, amb la qual cosa ens decidim per aquesta via...

Quan ens equipem i comencem a escalar dona la sensació que la cordada de davant ja ha acabat el corredor... perfecte, via lliure, som-hi doncs!!! Comença en Pere amb un primer llarg una mica compromés amb una sortida que té la seva història, al final en Pere ho solventa perfectament, al cap d'un moment munta R i començo a pujar... un cop a la R i mentre fem canvi de material, sense previ avis un pedrot cau de no se sap on al cap d'en Pere, menys mal que portava casc nou i tot es queda en un petit ensurt (tot i que necessitarà un casc nou...).

Després d'uns moments de recuperació, decidim continuar endavant, segon i tercer llarg en perfectes condicions... tot a piolet tracció, amb ressalts molt xulos i interessants!!! una disfrutada...

i comença el quart i últim llarg... comença fàcil fins a arribar a un tram de mixte, una mica expo... moments una mica adreanlinics... assegurar cada 1 m (quan no es va bé de coco... doncs a posar molts seguros!!!! jejeje), posar-hi una mica de confiança i cap amunt...

i això és tot... 4 llargs increibles en una de les vies més espectaculars del Gra de Fajol!!!!

no vam fer fotos (això s'ha de millorar...), aquí ús deixo una ressenya de la via treta de ressenya.net i els enllaços d'aquesta pàgina i d'infohielo on hi ha alguna foto del mateix dia que nosaltres vam fer la via.

http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=284

http://www.infohielo.com/asp/condicporzona.asp?Zona=Otras%20Zonas

la primera hivernal de la temporada no podia ser millor... gran estrena!!!! que el ritmo no pare, no pare!!!!

fins la pròxima

El cim del Marroc

noreply@blogger.com (Mònica) — Sun, 17 Jan 2010 19:47:00 +0000

El passat 29 de desembre de 2009 vam pujar la muntanya més alta del Marroc, el Djebel Toubkal de 4167m! De ressenyes d’aquesta ascensió en trobareu a patades, però aquesta és la nostra experiència allà.

El 28 de desembre érem a Marrakech i ben d’hora al matí vam anar a l’estació de taxis que van cap a Asni, als afores de la ciutat (on s’estan construint uns complexos residencials tipus Marina d’Or). Vam compartir un Grand Taxi cap a Imlil directe per 50DH cadascú. Per entendre’ns 10-11DH és un 1€. Per tant, ens va costar uns 5€. El trajecte és d’una hora i quart/hora i mitja.

Un cop a Imlil ens van oferir una mula per carregar les bosses fins al Refugi del Toubkal o Nelter. Ens va costar 150DH portar les bosses, creiem que per 100DH es pot aconseguir...uhmm jeje. Vam començar a remuntar la vall del riu Ait-Mizane, mentre ens anàvem creuant amb alguns grups guiats, majoritàriament espanyols i anglesos que anaven, com nosaltres, fins al refugi, per l’endemà pujar el Toubkal. L’aproximació van ser unes 4 i mitja amb un desnivell d’uns 1300m, en la qual vam trobar neu ja arribats al refugi.

La capacitat del refu és d’unes 80 persones i estava bastant ple! Mentre ens situàvem a la nostra habitació, hi havia persones que estaven fora provant els grampons per primera vegada. Vam ajudar uns quants a lligar-se’ls i a progressar amb ells. Semblava el cicle hivernal del CAU! jeje Molts d’aquests, el dia següent no van pujar. Hi havia poca neu, però la que hi havia estava força gelada, l’ús de grampons i piolet era imprescindible. Tres dies abans, havia mort un escalador només a mitja hora del refugi, a conseqüència d’una fatídica relliscada i de no portar piolet.

Després de sopar cuscús i conèixer una mica les diferents persones que ens acompanyarien en l’ascensió el dia següent, vam anar a dormir, posant el despertador a les 6.45h. Tot i així, no va caldre el despertador, perquè no sé qui es va llevar abans, va obrir el llum de l’habitació i anaven xerrant com si estessin sols.

L’ascensió al Toubkal ens va comportar unes 3 hores i poc des del refugi. Les vistes des del cim són espectaculars amb els altres cims nevats de l’Atles en primer terme i la plana desèrtica com a teló de fons. Val molt la pena!!

De baixada, són unes 6-7 hores des del cim per tornar a Imlil. Vam arribar ja fosc i vam anar a dormir a un altre refugi del CAF, que està davant de la parada de taxis que van cap a Marrakech.

Aiguille Dibona (3131 m), Massif des Écrins: Voie du Nain + Voie normale

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Sat, 10 Oct 2009 11:30:00 +0000

La Dibona. Aquest cap de setmana posem cap a la Dibona, un d’aquells cims mítics a tatxar de la llista. Aquesta agulla, de perfil impossible de confondre, ha inspirat tota mena de lirismes en la literatura de muntanya, com ara la cita de Gaston Rebuffat:

"Cette aiguille est un monument de pierre donné aux hommes par la terre et le temps, extraordinaire sculpture dans le ciel de l’Oisans, dans sa lumière et son silence."

(Aquesta agulla és un monument de pedra regalat als homes per la terra i el temps, escultura extraordinària en el cel de l’Oisans, en la seva llum i el seu silenci).

Fletxa de granit, dit amenaçador, llamp que sorgeix de la terra… El millor és contemplar-ne la silueta tot pujant al refuge du Soreiller:

Pugem a bon ritme els 1200 metres de desnivell que separen el fons de la vall on deixem el cotxe (a les Étages, poc abans del poble de La Bérarde) del refuge du Soreiller, al peu de l’agulla. En dues hores hi som. En un primer moment el camí puja fent ziga-zagues que ens fan guanyar alçada ràpidament en un terreny de fort pendent, per decantar-se cap a l’est cap al fons d’un torrent que creuem. Aquest torrent davalla en una vall estreta que progressivament es va eixamplant a mesura que guanyem alçada. Ben aviat veiem al fons de la vall el perfil estilitzat de l’agulla i el refugi al seu peu. Travessem una gran extensió amb poc pendent, i finalment remuntem la darrera pendent, més llarga del que sembla a primer cop d’ull, a base de nombroses ziga-zagues altre cop.

El refugi, durant el període en què no és guardat com és el cas d’aquest cap de setmana, té una vintena de places (i no quaranta com indica la seva web), i el nombre d’habitants per aquest disabte en dobla ben bé la seva capacitat. Cap problema, la gent es reparteix entre el menjador i el terra de l’habitació. Uns francesos fan una petita enquesta entre els presents per veure si hi haurà gaire gent a la via que volen fer (la mateixa que nosaltres) I sembla ser que no serem multitud. Perfecte!

A diferència d’altres cims mítics dels Alps, la cara sud n’és la cara més temible, on discorren les vies més dures. El cim va ser atacat per primer cop el 1913 per un guia que li va donar el nom, tot vorejant-la per l’oest fins arribar a una bretxa al peu de l’aresta nord, menys ferotge, on una escalada fàcil durant uns 60 metres porta al cim. Per arribar a l'aresta, s'hi pot anar caminant voltejant la Dibona per l'Oest, però des de fa uns pocs anys hi ha una altra opció:més entretinguda: escalar per la cara Est de la Dibona la voie du nain; via on a cada reunió us hi trobareu un simpàtic nan, d’aquí el nom de la via. Aquesta via acaba ben a prop de la bretxa on comença l’aresta Nord, la qual cosa permet fer el cim d’una manera divertida, còmoda i fàcil tot fent la volta a la Dibona, ja que es puja a la bretxa on s’inicia la via normal escalant la cara est, es baixa primer rapelant l’aresta nord (un sol ràpel si tenim dues cordes de 50 m) i després caminant vorejant l’agulla pel seu vessant oest.

Des del refugi, per arribar al peu de la voie du Nain cal contornejar tota la cara sud de la Dibona en direcció Est, fins arribar al peu d’un esperó que té a la dreta un diedre marcat. La nostra via comença a la dreta d’aquest diedre, un spit ben visible sobre una placa tumbada a uns 6 metres del terra ens indica l’inici de la via.

Sortim del refugi a les 8h i arribem a les 8h45 a peu de via, preparem el material i som a punt just en el moment en què la llum del sol il.lumina tota la cara est on ens disposem a escalar.

La via del nan té 5 llargs, ben equipats. El primer llarg (IV+) és una placa tumbada que puja en diagonal cap a l’esquerra, seguint la línia més fàcil, el darrer pas just abans de la reunió és un petit flanqueig delicat (d’aquells en què t’enrecordes que els francesos de vegades són una mica avars amb la graduació). El segon llarg puja recte amunt, amb un pas vertical de IV+, i acaba cap a la dreta. El tercer i quart llarg són ben fàcils (III+), I el cinquè puja primer recte amunt per un diedre tumbat, i després es desvia cap a l’esquerre en direcció a la bretxa dels Clochetons Gunneng, el cim bífid que ens separa de la Dibona.

Primer llarg de la voie du nain

R3 - Amélie va passar per aquí?

Darrer llarg de la voie du nain

Les Clochetons Gunneng

En Pablo i jo a la R5, a la bretxa dels Clochetons Gunneng. Darrera nostra, a l'esquerra, els Clochetons, a la dreta, l'aresta Nord de la Dibona.

Sortint de la via del nan, que ens ha deixat a la bretxa dels Clochetons, baixem uns pocs metres, flanquejem els Clochetons per la base i ja som a la R0 de l’aresta Nord, on comença realment la via normal.

Vista des del camí de baixada (o camí d'accés a la via normal) de l'aresta nord. en taronja, el flanqueig que cal fer (el millor és passar en ensamble) fins el peu de l'aresta.

El primer llarg és un diedre fàcil, tumbat, d’uns 20 metres, a la sortida del qual arribem a la R1, equipat amb algun que altre pitó. Si treiem el cap a la dreta veiem l’imponent paret SW, que cau a plomb. El segon llarg puja en diagonal cap a l’esquerra, seguint unes fisures que faciliten l’escalada, també trobarem algun pitó espars. La R2 està a uns 10 metres del cim, on hi arribem cadascun per separat, assegurant-nos des de la R2 i amb un friend intermig, d’aquells de “per si les mosques”.

R2 de l'aresta Nord

Cim!

Vistes cap al Sud des del cim de la Dibona

Feina feta! Però tot baixant al cotxe ja em barrina pel cap la idea de tornar la propera temporada a fer una via a la impressionant cara Sud de la dibona, la via Berthet-Boell-Stofer darrerament força popular entre els catalans que pugen per aquestes contrades.

Chartreuse: Poussez pas derrière, a la Dent de Crolles

noreply@blogger.com (martí b) — Mon, 05 Oct 2009 14:34:00 +0000

M'escapo amb el Marc i la Myrtille, un dimarts de sol, a fer el Pilier Tobey a la cara est del Chamchaude, un cim que havia fet algun vespre amb esquís de muntanya ara fa sis mesos i que és el més alt del massís de la Chartreuse, a tocar de Grenoble. No estic a to en els passos durs, però per sort em toca obrir els llargs fàcils i la via resulta molt xula. Surt gairebé al cim i cal fer un centenar de metres per arribar a la creu. Les boires intermitents ens permetent veure el Mont Blanc darrere la Dent de Crolles, el següent objectiu.

Cara est del Chamchaude, des de la Dent de Crolles

Anuncien un diumenge prou favorable, almenys al matí, així que ens decidim amb la Cristina a fer una escalada fàcil a la Dent de Crolles. Aquest cim de la Chartreuse, el segon més alt, és ben visible des de casa nostra i té una pendent herbosa que tot l'hivern passat vam veure nevada. Ara tenim la pala al davant, però ben verda.

Cara sud-oest de la Dent de Crolles

La Dent està envoltada per una muralla de roca, amb ben poques escletxes que permeten pujar-hi caminant, cosa que no evita que riuades de gent es dirigeixin cap al cim. Els que hi pugen escalant tenen molt diverses alternatives per gairebé totes les cares. La via que ens proposem fer discorre per la cara sud-oest i és força irregular, amb feixes, passos durs i alguna xemeneia. Tal i com indica el seu nom (no empenyeu per darrera), és força freqüentada perquè ofereix una escalada fàcil, segura i sense gaire compromís.

Itinerari de la via

Les boires baixes no ens permeten veure la plana de Grenoble, però si poden distingir alguns cim principals de la Chartreuse, com el Chamchaude i el Grand Som i d'altre de secundaris.

El Roc d'Arguille i, al fons, el Gran Som

El primer llarg no passa del IV i pujar per una placa fins una petita terrassa sota un desplom. Allà comença el segon llarg de la via, amb un petit pas desplomat, el més dur de tota l'ascensió però que no passa de V. La resta del llarg es camina per una canal i el tercer té un pas de diedre-xemeneia no del tot evident.

Acabant el tercer llarg

Llavors cal desplaçar-se uns cinquanta metres a l'esquerra, per una feixa "de peatge" fins arribar a un punt on tres ressalts ben marcats i diversos ens barren el pas: el primer és atlètic i agradable, el segon és una placa relliscosa i poc agraïda i finalment hi ha un pas dur que es pot franquejar fàcilment per la dreta.

La feixa central de la via des de baix

La feixa central de la via des de dalt

L'última dificultat de la via és una xemeneia polida per l'aigua i de passos evidents que ens acabaran de fer suar. Sort que la col·locació de les assegurances està pensada per a pares de família... Només ens falta superar una petita placa de III per arribar al prat que mena al cim.

Acabant l'últim llarg

El cim amb la creu reglamentària, al fons

La baixada es fa per un d'aquelles escletxes de la muralla: el pas de l'Œil (la primera lletra és una o i una e lligades, és a dir, "oeil", que vol dir "ull"). Aquí hi coincidim escaladors que baixem i excursionistes i diumenjaires en ambós sentits.

el pas de l'Œil

L'amenaça de pluja va prenent cos, però encara ens permet dinar al col des Ayes i baixar al cotxe, al col du Coq.

I la setmana que ve, si el temps ens ho permet, cap a l'agulla Dibona!

Somnis fets realitat

noreply@blogger.com (Tanoca) — Tue, 15 Sep 2009 22:48:00 +0000

No passa cada dia
que se t'acompleixi un somni que t'acompanyava des de menut,
no passa cada dia
que et sentis partícip d'un esdeveniment verdaderament especial.

Sortosament aquest estiu, a la muntanya i amb la companyia d'un bon amic he viscut dos d'aquests moments màgics.

El primer tingué lloc el passat 20 d'agost a Montserrat:

Recordo com de petit, quan caminava per Montserrat em quedava bocabadat observant aquella formació rocosa (que anys més tard vaig saber que es deia la Cadireta) i meravellant-me de com algú podia ser capaç d'enfilar-se per allà. Per mi suposava talment una fita del tot inabastable...

Però com molt bé deia en Xesco Boix: Si tens somnis, cuita a realitzar-los! I tal dit tal fet. Era un calorós dijous d'agost i amb el Guillem vam decidir anar a Montserrat a escalar. Rumiant vies de la cara nord, de forma innocent vaig deixar anar: saps què m'agradaria molt escalar? la Cadireta!
I per gran sorpresa meva a les 5 de la tarda ens trobàvem al peu mateix d'aquell sostre imponent... Quina emoció i quins nervis!

Després de sortejar-nos, amb l'ajut d'un aglà, qui començava l'escalada, vam anar enfilant paret amunt fins arribar al sostre. A l'horitzó, la llum del sol començava a perdre intensitat i les sensacions afloraven sense treva a flor de pell. Aquells minuts penjats sota aquell sostre foren uns instants realment especials que evocaren i evoquen encara un munt de records.

Ben entrat al crepuscle vam coronar el cim de la Cadireta, amb les mans i els braços destrossats però amb un somriure d'orella a orella.

El segon dels moments màgics tingué lloc el darrer 8 de setembre als Alps:

Qui és la persona, que passejant per Zermatt, no s'ha quedat palplantat una bona estona contemplant aquesta piràmide tan meravellosa?

A finals de juliol, havíem planejat amb el Guillem fer una escapada als Alps a fer alguns 4.000 però la itv del cotxe ens va jugar una mala passada i vam haver de conformar-nos quedant-nos pels Pirineus.

Però com que teníem l'espina clavada, vam ajornar l'escapada fins a principis de setembre. El diumenge 30 d'agost, en plena festa major de Manresa, el Gerard va deixar anar: titus, i per què no li foteu al Matterhorn? Jo m'ho vaig prendre com una broma però valorant-ho amb el Guillem vam decidir trucar al refugi i reservar dues places, tot i que no ho acabàvem de veure molt clar...

El dimarts mateix vam posar el Corsa en marxa cap a Suïssa i en arribar el temps no ens va acompanyar massa durant un parell de dies. Resultat: les muntanyes ben nevades i les ascensions al Zinalrothron i l'Obergabelhorn que quedaven impracticables.

Un canvi de plans ràpid i el divendres enfilem cap al refugi del Domhütte per emprendre l'endemà, la llarga, freda i fatigosa ascensió per glacera fins al cim del Dom (4.545 m). A continuació 3.000 m de descens fins al cotxe. Semblàvem dues ànimes en pena en arribar al pàrquing...
Ens agafem un dia de descans i dilluns ens trobem ja enfilant el camí que des de Zermatt ens conduirà fins al refugi del Hörnlihütte a 3.260m. Tot pujant notem encara la fatiga del Dom i no tenim molt clar si ens veurem en cor de pujar al Matterhorn (4.478 m) l'endemà.

La il·lusió ens omple d'energia i a les 4 del matí ja estem agafats a la roca, a punt de superar els 1.200 m restants fins al cim. En 4 hores, i després d'una escalada força ràpida, fem cim. És fantàstic!
El descens és delicat i es realitza pel mateix itinerari, cal anar amb compte ja que la roca està una mica descomposta i el camí és força perdedor. Cap a la 1 del migdia arribem al refugi, mengem una mica i acabem de baixar fins al cotxe.

Novament, després de 3.000 m de descens arribem al cotxe, i com no podria ser d'una altra manera, ens prenem un Toblerone per celebrar-ho!

Cap a casa falta gent!
Gràcies Guillem per compartir aquests dos somnis tan especials!

Dani.

Vides paral·leles

noreply@blogger.com (Joan Colón) — Tue, 14 Jul 2009 23:48:00 +0000

“Regresad vivos, regresad como amigos, llegad a la cumbre. Por este orden.” Roger Baxter-Jones

Normalment sóc una persona d’idees clares, però per sort o per desgracia aquesta vegada un cúmul de sentiments recorren el meu cap.
No sé molt bé què explicar ni com explicar-ho. Podria escriure un drama, però per sort no ho ha estat; podria ser una comèdia a l’estil “very bad things” ; podria semblar una història èpica, però per històries ja hi ha la de Joe Simpson; o simplement podria haver estat una simple anècdota sense importància, però la veritat és que d’una manera o d’una altra aquest cap de setmana ens ha marcat.

Alguns ja sabeu de què va la història, altres ús estareu preguntat què ha passat, doncs bé, comencem...

Tot comença fa un parell de setmanes quan la Laura i jo ens motivem a intentar la cresta Salenques-Tempestades, que com bé diuen, és “una de las crestas más clásicas, largas y deseadas de todo el Pirineo que se desenvuelve en un ambiente duro, alpino y espectacular con el aliciente de coronar la cima de los Pirineos, el Aneto”. Ja aviso que aquestes línees no són una ressenya de la ruta, sinó un recull de sentiments i d’impressions de dues realitats paral·leles que s’entrellacen fins a formar un tot inseparable.

Així doncs, divendres a la tarda, ens dirigim cap a Benasque i dissabte amb molta tranquil·litat, potser massa, comencem l’aproximació cap a la cresta amb la intenció d’arribar fins al voltant del pic Margalida. Tot i no tenir aquesta sensació, el nostre ritme és lent, serà la calor? serà la motxilla? no estem en tant bona forma com pensem? Sigui com sigui,es fa tard i decidim quedar-nos al vivac que hi ha al “pajarito de papel”, que per cert, és un lloc meravellós, d’una bellesa espectacular, una posta de sol en aquest indret és simplement un regal.
I diumenge seguim la ruta fins al sostre del Pirineu, solucionem els passos més compromesos amb soltura, però la ruta és llarga, i a moments perdedora, el nostre ritme continua sent lent i les hores passen ràpid. La cresta té molt ambient, moments adrenalínics, moments de tensió, molta concentració i anar avançant, el temps se’ns tira a sobre i a l’Espalda de l’Aneto ja comença a fosquejar, cert nerviosisme i la idea d’un vivac en mig de la cresta comença a aparèixer per les nostres ments, sense perdre la calma anem avançant i ja de nit arribem al cim de l’Espalda, a partir d’aquest moment un tram més senzill ens porta fins al cim de l’Aneto, són les 00.30 h del diumenge i decidim intentar arribar fins al cotxe.
Estem cansats, de nit la ruta de baixada no és del tot evident i al voltant de les 05.30 h, després de més de 21 h d’activitat, quan hem deixat enrere la glacera i els perill objectius s’han acabat, la tensió desapareix i el cansament s’apodera de nosaltres, pràcticament al límit de les forces físiques i sobretot mentals decidim que el millor és fer un segon vivac i l’endemà seguir fins al cotxe.

Aquesta seria una part de la realitat, amb moments divertits, moments de tensió, moments emocionants, moments de nerviosisme, en fi, amb tots els al·licients d’una gran ascensió. Però la realitat no només té un punt de vista, l’altra part de la realitat, i la realment important d’aquesta història és la viscuda per les nostres famílies i per els nostres amics.
El primer moment en què vam poder parlar amb la nostra gent, a les 00.30 h de la nit del diumenge, el nerviosisme i les primeres preocupacions ja havien aparegut. En un principi i segons les nostres previsions havíem d’haver arribat al cotxe de matinada però com ja he comentat la falta de forces ens van obligar a un segon vivac. Al mati del dilluns, després d’una nit de preocupació i incertesa, i davant l’impossibilitat de contactar amb nosaltres comença a aparèixer l’angoixa, la sensació que alguna cosa hagi sortit malament comença a agafar força. No costa imaginar-se la sensació d’impotència i el patiment que suposa no tenir noticies de les persones que t’estimes, començar a fer-se la idea que potser una desgràcia ha passat, que potser el que havia de ser un gran cap de setmana ha acabat en tragèdia. Davant aquesta situació d’incertesa es dona l’alarma de la nostra desaparició, i un cop localitzat el nostre cotxe la guàrdia civil i els bombers es posen a buscar-nos.
Per sort, al migdia del dilluns arribem al cotxe, abans de poder deixar la motxilla al terra apareix una noia preguntant per nosaltres i explicant-nos la situació viscuda a casa nostra, ràpidament truquem, l’angoixa i el sofriment deixen pas a l’alegria i a la descàrrega de la tensió acumulada.
No vull imaginar el què ha de ser esperar les noticia dels bombers, no puc imaginar el que és pensar que el teu fill o la teva neta potser no tornaran a casa. No crec que aquestes línies escrites aquí puguin reflectir el que es va viure aquest cap de setmana, però des d’aquí vull donar les gràcies als meus pares, a l’Ana i a la Cuqui (ho escriviu així???) per la comprensió i el suport mostrat en tot moment, també vull donar moltíssimes gràcies a tots els amics tan de la Laura com meus que es van preocupar per la nostra situació.

En fi, com veieu un cap de setmana ple d’emocions de tot tipus, per una banda estem feliços, i perquè no dir-ho, orgullosos d’haver realitzat una de les vies més mítiques del Pirineu. Per altra banda, saber que has fet passar el que has fet passar a persones que t’estimes no és fàcil de digerir.
La muntanya forma part de la nostra vida i això no ho podem canviar, situacions com aquestes i situacions molt pitjors es poden repetir. Només em queda recomanar molta prudència a tots els que fem muntanya per què la gent que està esperant el nostre retorn sàpiga que sempre intentarem fer el que és més correcte.

La veritat és que no m’agradaria semblar molt dramàtic (tot i que rellegint el text no sé si ho aconsegueixo...jeje), ja he dit que no sabia molt bé com escriure el que hem viscut aquest cap de setmana, però també queda clar que per moltes raons aquest serà un cap de setmana inoblidable.

I per desdramatitzar una mica el text... doncs ara si, unes fotos de l’ascensió!!!!

Forau d'aigualluts amb l'Aneto i part de la cresta al fons

L'aventura comença ara, anem-la a buscar, anem, anem, anem anem anem!!!... generació bola de drac al poder...

vistes de la Torre de Salenques i el Margalida, primera part de la cresta Salenques-Tempestades

La Laura obrint el primer llarg d'aquest caracterísitc gendarme

Primer vivac a la pajarita de papel

i no és macu això???

Jo obrint el segon i últim llarg de la Torre de Salenques

Concentració a tope.

Trobar una fita a plena nit que t'indiqui que vas per el bon camí, millor que trobar un oasis al desert, el cim de l'Aneto estava a tocar...

00.30 h de la nit, per fi al cim de l'Aneto

a que fem bona cara... qui diria que portem 21 h de tute...

Quina tela de peus... Laura ets una campeona, aguantar aquest tute sense inmutarte amb aquests peus... (he sentit femenina??? jeje)

En fi companys, això és tot... fins la pròxima aventura... que esperem sigui a Bolivia i amb grans noticies!!!!!

IV Campament de Muntanya

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Tue, 26 May 2009 11:29:00 +0000

El passat cap de setmana 16-17 de maig el Club Alpí Universitari va organitzar la quarta edició del Campament de Muntanya Universitari, aquesta vegada al Massís del Montsant. Tot un èxit de participació, amb 44 persones, que el disabte varen participar en la clàssica marxa d'orientació llarga i dura per paratges curiosos del Montsant com ara el Toll de l'Ou i la Cova de la Bruixa. El diumenge hi ha qui es va dedicar a l'escalada esportiva a Cabacés (el sector més complet pel que fa a vies de graus assequibles), i qui se'n va anar a fer la ferrada del Montsant o una excursió pels Graus del Montsant, fins arribar al Clot del Cirer (o Cirerer). Fins i tot hi va haver-hi alguna que altra excursió nocturna de "rescat"! En resum, un campament d'allò més complet!

Des d'aquí animem als participants a penjar el seu propi missatge sobre el campament i les seves fotos!

Salut,

Comissió campament

Riglos: primer tastet al Regne dels Mallos

noreply@blogger.com (martí b) — Mon, 11 May 2009 17:33:00 +0000

Després de marejar la perdiu que gairebé ja vomitava, amb plans fets i desfets i canvis d'última hora. La Cristina i jo ens decidim assegurar el tret aquest pont de maig, deixem estar els corredors i la muntanya hivernal i ens disposem a iniciar la temporada de roca. Agafem la furgo i marxem cap a Riglos, al Regne dels Mallos.

Sortim divendres tarda, després de dormir fins tard a causa d'un sopar. La nostra furgo va trepitjant ous, i a més fem volta per evitar un pollastre a l'A-2, però amb un cotxe normal s'arriba a Riglos amb menys de 3 hores: no hi ha excuses per no anar-hi més sovint, tot i que el viatge és recte i avorridot. A mig camí s'encén el pilot que indica que la bateria no es carrega. Això és que ha tornat a petar la corretja de l'alternador... Què hi farem. Fora ràdio, fora aire i a circular de dia. La putada és que diumenge haurem de fer una via curta per no arribar a casa de nit.

L'arribada a la cruïlla de Riglos ja ens mostra un paisatge espectacular. Realment els mallos són molt fotogènics, i més a aquestes hores del vespre. De seguida advertim la presència de multitud d'escaladors furgoneterus al poble i també que l'aproximació als mallos grossos és nul·la, són a tocar del poble. Deu fer una mica de por viure sota d'aquestes bèsties de conglomerat.

L'endemà al matí fem un intent de baixar a Huesca a veure si ens podem arreglar la furgoneta, però tothom està de pont i no hi ha res a fer. Decidim aprofitar els dies, i si ens quedem tirats, ja trucarem la grua, que per això ho cobreix l'assegurança. Comencem per quelcom fàcil, per on comença tothom i, per tant, on hi ha més gent: la normal de l'Aguja Roja. Aquesta agulla pertany als mallos petits i queda més lluny del poble que els grossos. En un quart d'hora arribem caminant fins una bassa, on hi ha cotxes aparcats (descobrim que hi ha una pista que hi ve des d'una mica abans de l'entrada del poble), i en quinzem minuts més sóm a la base de l'agulla, que en un principi van anomenar "la remolatxa" per la seva semblança.

És gairebé migdia i el sol ja pica de valent. Per sort, la via va per la cara nord, entre la nostra agulla i la Gómez Laguna (ilustre montañero -aparte de empresario, intérprete de alemán para la Legión Cóndor en la guerra civil y presidente de los Caballeros del Pilar- [cita]) i quan ens fiquem a l'estret que separa les dues agulles queda clar que no escalarem sols. Hi ha un gran pedrot empotrat que hem de passar per sota i la via comença per la xemeneia entre aquest roc i l'agulla Gómez Laguna. És un llarg curt que nosaltres fem per dins la xemeneia, molt montserratins, però que ens sembla que algú fa tipus diedre. Amb tres seguros ja som dalt el pedrot, on es munta reunió. A partir d'aquí ve un llarg de IV, una mica cap a l'esquerra, i es munta reunió sota el diedre. El problema de la via és que es baixa rapelant-la, i l'afluència de gent fa que a les reunions s'hi trobin cordades de baixada i de pujada. El següent llarg és el més maco: comença amb un parell de panxes i s'arriba a un diedre xemeneia que es fa per la placa dreta, aprofitant els bolos del diedre. La roca és molt riglos i sembla que s'hagi d'esberlar només mirar-la, però és una via freqüentada i el que havia de caure ja ho va fer. El llarg és vertical, però no arriba a V i es gaudeix molt. Potser la sortida fa més iuiu i llavors s'arriba a un collet on es munta la reunió. L'últim llarg és de tràmit, un IV- per arribar al cim.

Rapelem sense entretenir-nos gaire des de la R4 (cim), R3 (collet) i R2, des de la qual arribem a terra (amb 40 metres n'hi ha prou). Llançant les cordes des del collet ens marxen per culpa del vent i surten del diedre. Intentant-les recuperar s'enganxen en zones no transitades i cauen pedrots importants. La gent de terra es mou esperitada, com formiguetes, en sentir-nos cridar "pedra", i per sort ningú pren mal. Dinem (per evitar l'ombra de l'agulla, exposada a la caiguda de pedres, triem sol i ens torrem) i decidim acabar bé el dia, pujant al mirardor de Los Buitres per la via ferrada. La via va pel massís anomenat Os Fils. Som a mig camí de l'inici de la via, venint del poble, i no cal pujar tampoc massa.

L'ambient és molt calurós i sec, per ser maig, i no ens estranya trobar restes d'incendis. Comencem la via ferrada per un esglaons poc drets, després hi ha una canal més vertical i més amunt, després d'un caminet, unes plaques que fins i tot extraplomen. No és una gran via, força equipada, més atlètica que altra cosa i amb la sola gràcia de pujar al mirador per la directa.

Des d'allà dalt es té molt bona perspectiva dels mallos grossos i petits. Hi ha vàries opcions de baixada (ràpels, camí equipat i camí per darrera) i per qüestions vàries ens decidim per la última. Fa una volta important, però ens permet tenir vistes al Pirineu nevat i baixar per unes gorges ben salvages, fins arribar a la pista que ens portarà fins el poble.

L'endemà acabem descartant l'opció de fer una via gaire llarga i anem a parar al Mallo Colorado, que ens recorda al Gorro Frigi per la forma i tipus de vies: paral·leles, de dificultat similar i que es baixen per darrera. Creiem que ens vam ficar a la via Anorexia, que no passa de V de panxes en els dos primers llargs. Després s'arriba a una terrassa on només cal superar la boina superior del mallo, i aquí vam canviar a no sé quina via on hi havia un passet de V+. Ens vam fiar de les ressenyes de la guia que tenien al bar El Puro, però va resultar que hi ha més vies de les que allà posava. Es baixa pel costat est, amb un ràpel llarg o un ràpel més curt fins una terrassa més una petita destrepada. L'aproximació i la tornada, per la vora dels mallos grossos, ens permeten veure les cordades que s'enfilen al Mallo Pisón, al Macizo, al Cuchillo, a la Visera...

I bé, queden pendents moltes vies, a Riglos. Una que ens havíem mirat especialment, l'Espolón de los Adamelos al Macizo del Pisón, que després es pot enllaçar amb la normal al Pisón, i evidentment el Puro, una mica més complicat però molt espectacular. I per si no heu entrat als enlllaços anteriors, no deixeu de visitar aquest bloc, amb informació històrica, toponímica i de ressenyes molt interessant.

BTS pt.1

noreply@blogger.com (Joan Colón) — Mon, 27 Apr 2009 14:04:00 +0000

doncs aqui la primera sortida del BTS, o altrament dit la BOLIVIA TRAINING STAGE!

En Pere "faig una hora tard encara que no tingui res a fer" Aranda, la Laura Server i jo (Joan Colón) després de canvis d'última hora degut a la previsió del temps i el risc d'allaus ens vam dirigir cap a Vallter per intentar fer alguna de les canals del Gra de Fajol petit i anar-nos coneixent...

sobre les 12 de la nit marxavem de Barcelona i ens n'anavem a dormir cap a les 2.00h, després de les discusions pertinents de l'hora d'aixecar-nos, la decisió "consensuada" va ser llevar-nos a les 6.00h per intentar aprofitar les bones previsions de dissabte al mati!!

Després de passar una mica de fred, fer el ronso a dintre el sac una bona estona i menjar un esmorzar lleuger ens vam dirigir cap al Gra de Fajol i una mica a "ojimetro" vam decidir fer la canal que està a l'esquerra de la canal estreta (un cop a Barcelona vam veure que era la Canal del diedre) ja que si veia un fil de gel que semblava prou prometedor!!

I Així comença l'escalada, anem progressant per unes pendents d'uns 35-40º fins a l'inici propiament dit de la canal quan al Sr. Pere li cau el casc fins al peu de la via, doncs apa, a baixar i a tornar a pujar...

Aquí hi ha dos opcions, la variant dreta i la variant esquerra (canal del diedre), vam tirar cap a la dreta que és on es veia la primera llengua de gel. Un primer llarg i un flanqueig a l'esquerra ens portaven davant l'entrada del gel que ens va fer suar de valent (com a mínim a alguns) amb un pas de mixte no del tot evident, un cop passat aquest pas, fàcil fins a la reunió!! I aquí em van caure els guants cap avall, i ja que en Pere estava acostumat a pujar i baixar... doncs això... "Pere!!!! veus els guants??? Siii... pots baixar a buscar-los... Merciiiii!!!!!"

A partir d'aquí la canal perd bastant la gràcia, i en comptes de seguir cap amunt, vam anar a buscar la reunió final de la canal del diedre des d'on vam rapelar per tot seguit tornar a pujar per la variant esquerra... El diedre tenia una capa fineta de gel però bona i va resultar ser un llarg molt disfrutón, macú i amb força ambient.

Doncs de nou ens trobavem a la reunió, d'aquí un altre cop fer el ràpel i cap el cotxe... que la boira apretava i la feina ja estava feta...

Un gran dia, posar els primers cargols, agafar experiència en gel, molt bona companyia, uns riures... es pot demanar alguna cosa més??? doncs si... s'acabava el BTS pt.1 i començava el CTS pt.1, el CTS és el Culinari Training Stage!!

Degut a la proximitat de casa meva vam anar a saquejar la nevera dels meus pares... no hi havia gaire res a saquejar però encara ens vam fer un bon dinar... al vespre unes (moltes!!!??? masses!!!???) partides a l'UNO (si, no, cabrón, zero, nom propi, dos, quatre...argggg, estrésssss!!!) i a dormir...

l'endemà pluja i mal temps, no hi ha muntanya però alguna cosa hem de fer, mirar la tele??? alguns això pensavem però no!!! finalment ens n'anem a fer unes voltes amb bici per la fageda amb l'impressionant final de la Laura dins una bassa...de fems!!!!! després si, mirar una estoneta la tele, una dutxa, recollir trastos i tornada a BCN!!!

un plaer de cap de setmana, muntanya, turisme, diversió i bon menjar!!!! Ara si, no es pot demanar res més!!!! Aquí van unes quantes fotos!!!!

D'esquerra a dreta podem veure el jorobado de Notredam i el bou

molt bé, molt bé

La foto d'equip indespensable en qualsevol sortida

Mira una vàquetà, sóc dé Bàrcelonà

Estàs molt guapa en aquesta foto, que t'has canviat el pentinat???

En fi, fins el proxim BTS, CTS o el que s'ens acudeixi!!!!

Resolució Premi LiteNATura'09

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Mon, 27 Apr 2009 11:41:00 +0000

Enguany el Premi Literari organitzat pel Club Alpí Universitari ha batut rècords pel que fa a participació respecte les edicions anteriors: s'han rebut 61 obres de procedències molt variades, des de llocs remots com Santiago de Xile fins a localitats catalanes del Vallès properes a la UAB.

Les obres guanyadores han estat les següents:

1ª obra: El horizonte magenta, d'Enric Soriano Coculluela
2ª obra: Munts d'idees, de Iago Otero Armengol
3ª obra: Las alturas que puede escalar, de Carlos Mateos López

En breu podreu llegir les obres guanyadores a la web del CAU!

Des d'aquí, agraïr la feina feta pel jurat (Sara López, Noèlia Viles, Laura Vicens, Mireia Vilà), la col·laboració de l'Edifici d'Estudiants - UAB, i el suport econòmic de l'Obra Social Caixa Sabadell

COMISSIÓ PREMI LITERARI'09

FRANCONIA RIDGE (New England, USA)

noreply@blogger.com (Onki) — Sun, 19 Apr 2009 17:49:00 +0000

A Nova Anglaterra no hi ha moltes muntanyes, i les que hi ha, són força diferents a les nostres. A unes 3 hores de cotxe al nord de Boston hi ha les White Mountains. Els paisatges comencen a ser d'estil boreal, enormes extensions de bosc i fins i tot hi ha ossos.

El Franconia Ridge és una de les més conegudes excursions per als locals, una excursió circular a on pots caminar per la carena una bona estona, trepitjant els punts més alts com el Lincoln i el Lafayette (5,260 feet) i el Little Haystack.

Vaig poder unir-me a un grup de gent del Harvard Outing Club per a fer aquesta caminada. Malgrat el dia no va ser gaire bo, vaig poder fer una bona estirada de cames, conèixer una mica aquestes muntanyes i com es belluga la gent per aquí.

Salut!

Unes quantes fotos:

Els boscos...

Posant-se els grampons

50 m més enllà... treient-se els grampons

el "ridge..."

Foto de cim descentrada...

les White Mountains

Pico de Alba (2ª sortida Cicle Hivernal)

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Thu, 02 Apr 2009 23:12:00 +0000

14-15 Març 2009

Si bé el temps no acompanyà en la primera sortida del cicle hivernal, no fou el cas d'aquesta segona. Disabte ens arribàrem al refugi de la Renclusa, amb força calma (unes 3 hores), des de l'aparcament poc abans de l'Hospital de Benasc, varem anar enfilant la vall quasi plana (primer per les pistes d'esquí de fons) en direcció a Aigualluts, fins que, seguint unes traces força marcades, varem desviar-nos cap a la dreta tot pujant una pendent pel fons d'una coma que portava fins al refugi.

Lendemà quasi tothom es llevava per anar a l'Aneto, uns pocs, a la Maladeta, i només el nostre grup, a Pico (o Tuca) d'Alba. El dia era esplèndid, la neu, generosa, polsosa sobre un fons dur de neu transformada. Érem 9 amb varietat d'estris: raquetes, crampons, esquís de neu, segons els gustos i possibilitats de cadascú. Primer vam remuntar la pendent d'un barranc que puja des del refugi cap al Sud-Oest. Arribem a una esplanada, i remuntem de nou una pala de neu, més ampla i més llarga, fins a arribar al capdemunt d'una carena. Aquí tirem direcció sud seguint unes fites, ja veiem el cim del Pic d'Alba, i a mitja pujada flanquegem cap a la nostra dreta, per anar a parar a la coma que queda sota el pic d'alba. Des d'aquesta coma cal pujar, per una canal curta d'uns 45 graus fins la cresta cimera, i un cop a la cresta, passem a l'altra banda (la que no veiem des de la coma, menys vertical).

Dirigint-nos cap a la 1ª canal de neu, per pujar a la cresta cimera

Seguim flanquejant horitzontalment uns 100 metres fins arribar a una canal de neu, d'uns 45 graus, que puja directíssima al cim, o millor dit, a l'avantcim, que està unit al cim per una cresta afilada al llarg d'una vintena de metres. La neu d'aquesta última canal està poc transformada i no dóna gaire confiança, però bé, finalment va ben aguantar el pas de 15 persones amunt i avall.

Cresta cimera

La tornada, pel mateix itinerari, com sempre, va acabar amb l'arribada al cotxe ja entrada la nit... tot un clàssic del cicle hivernal!

PD: les fotografies són un petit recull de diferents participants

La Grave, la Meije. 2150m de différence

noreply@blogger.com (martí b) — Mon, 16 Feb 2009 20:49:00 +0000

Els veterans d'aquestes contrades diuen haver-se trobat amb especímens navarresos que es casquen mil quilòmetres en un cap de setmana per poder esquiar dos dies a una de les zones d'esquí fora pista més grans d'Europa: La Grave, la Meije. La Grave, el poblet, ara farcit d'hotels, gîtes i albergs, proper al Col de Lautaret, frontera entre Alps del nord i del sud (des del punt de vista dels francesos). La Meije, l'impressionant pic que domina aquest indret, de 3983m, un dels cims principals dels Alps que es va conquerir més tard, el 1877 (el Mont Blanc va ser ascendit per primer cop el 1786, abans de la Revolució Francesa!), per l'Arête du Promontoire, dificultat mínima d'AD: III+ en roca i trams de glacera.

Vam aprofitar el cap de setmana passat perquè feien la promoció sexista de la Reine de la Meije, que consisteix en què les noies no paguen i, a més, si ho demanen amb temps tenen una baixada amb monitor i poden provar esquís Black Diamond. Al final això del monitor i els esquís de lloguer no va poder ser, massa tard, però vam aprofitar l'ocasió per llogar esquís friquis de freeride. Els susdits feien la nostra alçada i pesaven com un mort, però valia la pena la inversió per gaudir com marrecs de les baixades per la neu salvatge dels vallons de la Meije.

Hi va haver discusions per decidir l'hora de sortida. Els partidaris de sortir d'hora volien fer el màxim de baixades. Els que volien sortir tard argumentaven que la previsió era de 15ºC sota zero i 50 km/h de vent, el que fa una sensació tèrmica que et deixa tieso, amb perspectives d'amainar cap a la tarda, i que acabaríem rebentats abans que tanquessin els telecabines. Al final vam sortir tard de totes maneres per circumstàncies alienes a la discussió, així que a les 10 del matí acabàvem de comprar els forfaits (35 € la broma, per temporada alta i amb carnet d'estudiant) i ens enfilàvem al primer telecabina.

Hi ha dos trams de telecabines, construïts l'any 1977. El primer surt de 1450m i et puja fins 2400. Hi ha una parada a 1800m on s'omplen les cabines que no van del tot plenes, i és el lloc on nosaltres l'agafàvem per tornar a pujar per evitar la part baixa més boscosa. El segon telecabina et puja a 3200m, on es pot agafar un telesquí per fins a 3600 per accedir a la zona esquiable sobre la glacera de la Girose. Nosaltres no havíem vingut a esquiar sobre pista trepitjada, així que de seguida ens vam llançar muntanya avall per les amples pales.

Et toca buscar-te una mica la vida, amb tanta traça, però per sort anàvem amb la Lara, que ja hi havia estat i ens anava indicant una mica. Si segueixes les traces multitudinàries i una mica la gent, que tampoc n'hi havia gaire tot i la promoció i ser temporada alta, a algun lloc vas a parar, però et pots trobar que no vas on volies (a baix de tot enlloc d'una estació intermèdia) o t'encigales per couloirs o zones xungues. De fet, hi ha gent que va amb guia i els porten per llocs on cal fer ràpels.

Al final, ni gota de vent, així que el fred era molt suportable. Els esquís de freeride força bé, tot i que costaven una mica de dominar i això va comportar pinyos en el meu cas, que van agreujar l'estat lesiu del meu quàdriceps, i cansament brutal en el cas de la Cristina, que la va obligar a abandonar després de la segona baixada. A més, tampoc hi havia tan gruix de neu pols, perquè feia dies que havia nevat i estava força trepitjada, llevat d'algunes zones on el canvi de neu assegurava la caiguda de boca.

Al final vam fer dues baixades fins a 1800m i una tercera fins a baix de tot, el que fan un total de 4500m de baixada. Val la pena i ho teníem pendent, i s'haurà de repetir quan les condicions siguin òptimes. Fins llavors, haurem de suar pujades amb pells de foca per poder gaudir de baixades sobre neu salvatge.

Cime de la Jasse (2478 m) - Belledonne

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Fri, 06 Feb 2009 15:19:00 +0000

Lendemà d'escalfar motors al pic Saint Michel, vam fer la primera sortida d'esquí de muntanya de l'any "de veritat": 10.5 kms de recorregut i 1400 m de desnivell per pujar al Cime de la Jasse.

Itinerari llarg, primer cal remuntar durant 3 kms una pista nevada que puja suaument cap a l'Est, en arribar a l'indicador "Cime de la Jasse, 7.4 kms" el seguim per un camí estret que ens permet fer drecera fins al final de la pista. A partir d'aquí, pugem pel mig del bosc (ha passat tanta gent per aquí que els camins formats pels esquiadors de baixada tenen forma de pista de bobsleig, aquest racó es tot un clàssic de l'esquí de muntanya també!). Després d'un curt flanqueig arribem a la part baixa de la "Combe Sud". Hem arribat al límit superior del bosc i l'ambient de les muntanyes que ens envolten és força alpí.

Per tot arreu es veuen traces d'esquiadors, fins i tot en couloirs força drets. Anem remuntant en direcció nord aquesta coma, tot pujant un parell de pendents un xic drets, passem un parell de llacs nevats, i finalment, una darrera pala de 150 metres d'uns 30-35 graus (la màxima dificultat de l'itinerari, especialment a la baixada), fins arribar a un replà rocós, molt a prop del cim ja, on deixem els esquís i acabem de pujar a peu. Vista a la Dent de Crolles, el Montblanc, la vall del Gresivaudan... tot un clàssic, vaja.

Això sí, com que ens hi hem posat en horari "mediterrani", ens toca baixar amb la llum del crepuscle i arribem al cotxe ja ben bé de nit.

Horari: incloent parades, dinar, etc., 9 hores. Segons les ressenyes del país, 6 hores.

Pic Saint Michel (1966 m) - Vercors

noreply@blogger.com (cristina.roquet) — Fri, 30 Jan 2009 15:50:00 +0000

El dissabte passat vam decidir-nos per començar a escalfar en la disciplina de l'esquí de muntanya tot pujant al Pic Saint Michel, tot un clàssic per als grenoblesos, amb baixades fàcils per disfrutar esquiant.

Aquesta és una ascenció curta (uns 550 m de desnivell) amb molt bones vistes: un cop al cim veiem la vall on es troba enclotada Grenoble i els massissos veïns (Chartreuse, Belledonne) i no tan veïns (el Montblanc més enllà de Belledonne); així com sobre el mateix Vercors, aquest massís tan peculiar amb forma d`onada petrificada.

Vista des del cim sobre el Vercors, amb un parell de parapentistes a punt de sortir volant.

A baix, l'ombra del pic sobre Grenoble, a l'esquerra, el perfil característic de la Dent de Crolles, i a dalt a la dreta, el massís voluminós del Montblanc.

En resum, una sortida ideal per fer en una matinal o en una tarda de ressaca. Això sí, en aquest lloc no hi cerqueu la solitud de l'ermità: en tot l'itinerari ens trobàrem constantment gent amunt i avall (sobretot avall, doncs anàvem en horari "de tarda"), sobre raquetes o esquís. La neu estava tan trepitjada que gairebé semblava que ens trobessim en una estació de mini-pistes d'esquí! L'única "dificultat" d'aquest itinerari és que cal anar amb compte amb les dolines i els avencs, que no són gens rars en aquesta zona del massís calcari del Vercors.

Accés en cotxe:
Des de Grenoble, seguir la direcció Villard de Lans i Lans en Vercors, un cop arribats a Lans en Vercors, creuar el poble i anar direcció Stade olympique. Deixar el cotxe al parking de l'estació d'esquí de Lans en Vercors.

Desnivell: 550 m

Horari: 3 hores (a un ritme tranquil)

Itinerari:
Des de l'aparcament, seguir durant 3 km una pista nevada que puja molt suament en direcci— Sud enmig del bosc. Al final de la pista, pujar cap al pic que ens queda a l'esquerra (Sud-oest/Oest) tot seguint la traça pel mig dels arbres esparsos. La darrera pujada al pic la fem per la carena Sud-oest, de perfil més suau. Baixem pel mateix itinerari aproximadament.

Auto-autodetenció de piolet al Gra de Fajol

noreply@blogger.com (martí b) — Tue, 27 Jan 2009 08:04:00 +0000

Té delicte que encara no hagués fet cap canal als Alps i fos de les primeres coses que vaig fer quan vam tornar a Catalunya just abans de Nadal. La culpa la té l’Artiz, perquè tot i la seva fama, cada cop menys cultivada, de montserratí incondicional, té ben controlades les condicions hivernals i de seguida que pot fica el nas en la pols blanca. Va triar (i jo no vaig oposar-hi resistència) les canals del Gra de Fajol Petit. Potser és la zona canalítica més visitada de Catalunya, per la presència d’itineraris curts i assequibles i per la proximitat de la gran urbs, sense cap túnel de preu abusiu que calgui travessar.

Vam arribar a les pistes de Vallter a una hora força raonable, sense haver-nos hagut de trobar a hores intempestives, tot i algun contratemps. Quan acabàvem d’entrar a l’autopista em vaig adonar que m’havia deixat els cargols de gel (que després no vam fer servir) sobre la taula de casa i vam tornar a buscar-los. La inversió tèrmica era considerable i passant per Vic el termòmetre marcava 5 sota zero, mentre que vam arribar als 9 positius pujant per la carretera d’Ulldeter. Vam aparcar en un revolt i ens vam equipar. No semblava que hi hagués gaire gent: algun cotxe aparcat, gent més amunt, a pistes, i un paio que ens va dir que se’n tornava perquè s’havia deixat els grampons a casa.

Vam enfilar cap al camí que porta al refugi, vam seguir per una pista d’esquí i, quan teníem l’edifici sobre nostre, vam tombar a mà esquerra, on el “Granet” es veia solcat clarament pels cons de dejecció, que deia el geòleg, i en cada un d’ells desembocaven una o vàries canals. La nostra intenció era escalar la Canal Amagada, ressenyada com a 55º màxim i un petit tram rocós de III+. Vam anar-nos enfilant per la tartera nevada, on hagués estat més sensat anar amb els grampons calçats, perquè de totes maneres ens els havíem d’acabar posant. Vam decidir entrar a la canal a pèl i que ja ens encordaríem quan ho veiéssim magre. Això va ser just per sota del tram de mixt, on vam veure que, tot i no ser molt dret, el pati ja era important i la possible autodetenció, dubtosa. La inexperiència de gramponar sobre roca ens va acabar de decidir de muntar reunió amb un parell de pitons sota una mena de boina no massa sòlida però ja utilitzada per tal finalitat.

Va sortir l’Aritz i amb un parell de passos i un friend va solucionar la petita complicació. La resta de la canal potser era més dreta i mantinguda que la part inferior, però la neu era de qualitat i es progressava molt millor. Un cop sorties del corredor, el pendent s’afeblia i només quedava fotre-li amunt fins el cim.

Va ser llavors quan es va sentir en l’ambient un “titu, avui hi haurà encigalada”. En un moment de repòs, no sé si perquè no m’havia lligat la dragonera o se’m va afluixar, un dels dos piolets no se’m va quedar penjant del braç com tenia previst, sinó que va caure a terra i va començar a lliscar pendent avall. No em vaig ni moure, i encara sort, perquè si ho hagués fet massa bruscament potser hi vaig al darrera de cap. El piolet es va dirigir cap a l’aresta que separa la canal Amagada i l’Oriental i semblava que volgués anar a parar al fons d’aquesta última pel dret, però la distància, les irregularitats del terreny i els quatre pins que hi havia no em van permetre conèixer el destí del meu piolet. Vaig intentar baixar un tros de la canal Oriental, a veure si el veia, però anar avall per aquell pendent feia força cangueli. Vaig pensar de muntar un ràpel des d’un arbre per acostar-me a la zona on havia perdut de vista el piolet, però semblava evident que trobaríem el malaguanyat piolet al peu de la canal, així que vam pensar que valdria més la pena començar la recerca des de baix.

Així doncs, vam acabar de fer cim i vam anar fins el coll que hi ha direcció el Gra de Fajol Gran per baixar cap a peu de canals. Com que som així de llestos, vam pensar que no valia la pena arribar fins el final, per on baixa tothom, i vam decidir que en un lloc que hi havia traça segur que es podia baixar. Poder, es podia, i ràpid, com ens ho va demostrar un que ens va avançar a tota hòstia, amb els seus piolets de preparar cubates mentre nosaltres no veiem gaire clar per on destrepar amb garanties.

Vam tenir l’oportunitat de fer tot la ruta turística “Tots els peus de canal del Gra de Fajol Petit” fins que vam arribar al peu de l’Oriental, on vam començar a mirar amunt, a dreta i a esquerra, a veure si veiem el piolet suïcida. Vaig anar pujant poc a poc, ja una mica esgotat pel que havíem fet fins llavors i l’Aritz em venia una tros al darrera. Anava pujant i pujant, però ni rastre del piolet. Pujava per la part esqurra del corredor, on hi havia neu, ja que la dreta era una mica més rocosa i de fet feia unes terrasses on des de baix semblava que podria haver anar a parar el piolet. Així doncs vaig anar virant una mica a la dreta, a veure què veia. Pujant, pujant, vaig adonar-me que començava a trobar-me a certa alçada. De cop i volta el pendent em semblava més fort i la neu més insegura, i jo anava amb un sol piolet.

A partir d’aquí el meu objectiu va passar a ser trobar un arbre on muntar una reunió o aguantar-m’hi d’alguna manera, sobretot després dels “ànims” que em va donar l’Aritz d’un tros més avall, que em va dir que per mantenir la meva integritat intentés no caure des d’allà on era. Vaig escollir un arbre que es trobava precisament sobre l’aresta entre les dues canals, però poc abans d’arribar hi havia una mena de sobreacumulació de neu que no feia cap bona pinta, així que vaig decidir anar a buscar-ne un altre que es trobava més al centre de la canal, en una mena d’aresta de roca que la partia lleugerament en dos. Hi va haver un parell de punts on vaig patir per la meva integritat, perquè hi havia poc gruix de neu i de seguida trobaves roca, però finalment vaig arribar al putu arbre. Aquí vaig constatar que, en el primer intent de buscar el piolet baixant per la canal, havia arribat a aquella altura, però anant més per l’esquerra, a l’altre costat de l’aresta rocosa on es trobava l’arbre.

Total, que m’havia fet la canal Oriental a sa pelo amb un piolet, però el cangueli que duia no em permetia estar-ne gaire orgullós. Tenia prou feina a muntar reunió i a intentar que l’Aritz arribés al cap de corda que li llençava, perquè pugés amb seguretat, ja que ja m’havia dit un parell de vegades que el seu estatus era el d’alpinista precari. Després de diversos intents de fer baixar la corda i de fer-la baixar per on tocava, li va quedar a pocs metres i, no sense patir, va poder agafar-la i lligar-se-la a l’arnés. Va acabar de pujar com Pere per ca seva, però és que amb una corda per dalt tot sembla molt més fàcil...

Un cop ens vam reunir a l’arbre salvador me’n diu una de bona: “tiu, he vist el teu piolet”. Resulta que no havia arribat a caure, s’havia quedat dalt de l’aresta dels collons. Vam muntar un ràpel al pi providencial fins un altre, i des d’aquell l’Aritz ja va arribar al piolet, que havia aconseguit autodetenir-se tot solet un parell de metres abans de caure al buit. Potser aquests piolets de Black Diamond també poden d’autodetenir-se a la vora del precipici quan qui en porta un rellisca pendent avall, però ja us dic que jo no ho provaré.

Un cop recuperats el piolet i la freqüència cardíaca normal, cansats com estàvem, no vam tenir més remei que tornar a pujar fins dalt del cim (va anar fent una mica cap a la dreta per guanyar temps enlloc de pujar directes al cim, però no era qüestió de tornar-se a encigalar), on vam contemplar el mateix paisatge que feia unes hores, amb uns altres colors.

Aquest cop sí que vam baixar per on tocava i, evidentment, vam arribar de nit al cotxe, però és que es podia esperar una altra cosa?

Les hem passat putes...

noreply@blogger.com (Onki) — Sun, 11 Jan 2009 13:17:00 +0000

I heus ací la història d'uns minyons,

arraulits i pocasendres,

crispets i majaurons,

que decidiren esquiar uns quants turons.

Fets uns feres

caminaren cap a Engorgs,

atravessant tiramins i gurillongus,

per trobar un any nou farcit de mendongus.

El primer descens prometia

i el pendent acollonia

però els minyons per ordre de sa tia

es tiraren a la via

Ho haveu vist? -deia el gran minyó

els descens que ens hem parit!

encara queda un ou

i a sobre hi ha un gran tou.

Vint quilòmetres en total

per un perfecte primer dia de l'any,

i uns bones partides finals

amb amics fenomenals

Carregats com a pendons

varem fer el que en diríem esquí de fons

fins que el negre ens va enganxar a l'era

i realment va ser la Pera!

Amb bon vent i barca nova

ens cridava el pic de Perafita

i un cop al cim

vam baixar a corre cuita

Ziga-zaga ziga-zaga per tota l'obaga

fins a l'Orri, la cabana

i per tota la vall de Madriu

ens fotem a dins del riu

Des d'Andorra fins la Cerdanya

creuem pujant la Tossa Plana

i del cotxe fins a casa

una bona caravana!

Aquesta és la història dels minyons

que en realitat no les varen passar putes

però que en qüestió de muntar rutes

...

són la Pera, au!

PD: No ho intentin a casa seva, que no hi ha neu.

DADES DE LA TRAVESSA:

Dimecres 31-12-08

Meranjes - refugi Folch i Girona

Horari: 4 hores

Desnivell: 840 m

Quilòmetres: 5.3

Dijous 1-1-09

Refugi Folch i Girona - refugi Cap del Rec

Horari: 9 hores

Desnivell: 720 m

Quilòmetres: 19.8

Divendres 2-1-09

Refugi Cap del Rec - Refugi Estanys de la Pera

Horari: 5 hores

Desnivell: 400 m

Quilòmetres:9.4

Dissabte 3-1-09

Refugi Estanys de la Pera - Pic de Perafita - Refugi dels Orris

Horari: 8 hores

Desnivell: 620 m

Quilòmetres: 12.8

Diumenge 4-1-09

Refugi del Orris - Pic de Tossa Plana- Refugi Cap del Rec

Horari: 8 hores

Desnivell: 690 m

Quilòmetres: 12

Participants: Albert Blasi, Dani Blasi, Guillem Manubens, Albert Marsiñach, Gerard Talavera, Laura Server, Marta Gallach, Cristina Roquet, Martí Boleda

Assamblea Extraordinària Clandestina!

noreply@blogger.com (Onki) — Thu, 25 Dec 2008 13:36:00 +0000

Festaaaa! Aquí sí que ve gent, deia el president Linus... Aquesta va ser la darrera "reunió" de gent del club de l'any! Varies generacions i procedències, un gat sonat, molt bon ambient, plans i més plans se sentien pels "corrillos", finalment va sortir la foto encara que en falten alguns... Quin any de club! Visca el CAU i la seva gent!