“Regresad vivos, regresad como amigos, llegad a la cumbre. Por este orden.” Roger Baxter-Jones
Normalment sóc una persona d’idees clares, però per sort o per desgracia aquesta vegada un cúmul de sentiments recorren el meu cap.
No sé molt bé què explicar ni com explicar-ho. Podria escriure un drama, però per sort no ho ha estat; podria ser una comèdia a l’estil “very bad things” ; podria semblar una història èpica, però per històries ja hi ha la de Joe Simpson; o simplement podria haver estat una simple anècdota sense importància, però la veritat és que d’una manera o d’una altra aquest cap de setmana ens ha marcat.
Alguns ja sabeu de què va la història, altres ús estareu preguntat què ha passat, doncs bé, comencem...
Tot comença fa un parell de setmanes quan la Laura i jo ens motivem a intentar la cresta Salenques-Tempestades, que com bé diuen, és “una de las crestas más clásicas, largas y deseadas de todo el Pirineo que se desenvuelve en un ambiente duro, alpino y espectacular con el aliciente de coronar la cima de los Pirineos, el Aneto”. Ja aviso que aquestes línees no són una ressenya de la ruta, sinó un recull de sentiments i d’impressions de dues realitats paral·leles que s’entrellacen fins a formar un tot inseparable.
Així doncs, divendres a la tarda, ens dirigim cap a Benasque i dissabte amb molta tranquil·litat, potser massa, comencem l’aproximació cap a la cresta amb la intenció d’arribar fins al voltant del pic Margalida. Tot i no tenir aquesta sensació, el nostre ritme és lent, serà la calor? serà la motxilla? no estem en tant bona forma com pensem? Sigui com sigui,es fa tard i decidim quedar-nos al vivac que hi ha al “pajarito de papel”, que per cert, és un lloc meravellós, d’una bellesa espectacular, una posta de sol en aquest indret és simplement un regal.
I diumenge seguim la ruta fins al sostre del Pirineu, solucionem els passos més compromesos amb soltura, però la ruta és llarga, i a moments perdedora, el nostre ritme continua sent lent i les hores passen ràpid. La cresta té molt ambient, moments adrenalínics, moments de tensió, molta concentració i anar avançant, el temps se’ns tira a sobre i a l’Espalda de l’Aneto ja comença a fosquejar, cert nerviosisme i la idea d’un vivac en mig de la cresta comença a aparèixer per les nostres ments, sense perdre la calma anem avançant i ja de nit arribem al cim de l’Espalda, a partir d’aquest moment un tram més senzill ens porta fins al cim de l’Aneto, són les 00.30 h del diumenge i decidim intentar arribar fins al cotxe.
Estem cansats, de nit la ruta de baixada no és del tot evident i al voltant de les 05.30 h, després de més de 21 h d’activitat, quan hem deixat enrere la glacera i els perill objectius s’han acabat, la tensió desapareix i el cansament s’apodera de nosaltres, pràcticament al límit de les forces físiques i sobretot mentals decidim que el millor és fer un segon vivac i l’endemà seguir fins al cotxe.
Aquesta seria una part de la realitat, amb moments divertits, moments de tensió, moments emocionants, moments de nerviosisme, en fi, amb tots els al·licients d’una gran ascensió. Però la realitat no només té un punt de vista, l’altra part de la realitat, i la realment important d’aquesta història és la viscuda per les nostres famílies i per els nostres amics.
El primer moment en què vam poder parlar amb la nostra gent, a les 00.30 h de la nit del diumenge, el nerviosisme i les primeres preocupacions ja havien aparegut. En un principi i segons les nostres previsions havíem d’haver arribat al cotxe de matinada però com ja he comentat la falta de forces ens van obligar a un segon vivac. Al mati del dilluns, després d’una nit de preocupació i incertesa, i davant l’impossibilitat de contactar amb nosaltres comença a aparèixer l’angoixa, la sensació que alguna cosa hagi sortit malament comença a agafar força. No costa imaginar-se la sensació d’impotència i el patiment que suposa no tenir noticies de les persones que t’estimes, començar a fer-se la idea que potser una desgràcia ha passat, que potser el que havia de ser un gran cap de setmana ha acabat en tragèdia. Davant aquesta situació d’incertesa es dona l’alarma de la nostra desaparició, i un cop localitzat el nostre cotxe la guàrdia civil i els bombers es posen a buscar-nos.
Per sort, al migdia del dilluns arribem al cotxe, abans de poder deixar la motxilla al terra apareix una noia preguntant per nosaltres i explicant-nos la situació viscuda a casa nostra, ràpidament truquem, l’angoixa i el sofriment deixen pas a l’alegria i a la descàrrega de la tensió acumulada.
No vull imaginar el què ha de ser esperar les noticia dels bombers, no puc imaginar el que és pensar que el teu fill o la teva neta potser no tornaran a casa. No crec que aquestes línies escrites aquí puguin reflectir el que es va viure aquest cap de setmana, però des d’aquí vull donar les gràcies als meus pares, a l’Ana i a la Cuqui (ho escriviu així???) per la comprensió i el suport mostrat en tot moment, també vull donar moltíssimes gràcies a tots els amics tan de la Laura com meus que es van preocupar per la nostra situació.
En fi, com veieu un cap de setmana ple d’emocions de tot tipus, per una banda estem feliços, i perquè no dir-ho, orgullosos d’haver realitzat una de les vies més mítiques del Pirineu. Per altra banda, saber que has fet passar el que has fet passar a persones que t’estimes no és fàcil de digerir.
La muntanya forma part de la nostra vida i això no ho podem canviar, situacions com aquestes i situacions molt pitjors es poden repetir. Només em queda recomanar molta prudència a tots els que fem muntanya per què la gent que està esperant el nostre retorn sàpiga que sempre intentarem fer el que és més correcte.
La veritat és que no m’agradaria semblar molt dramàtic (tot i que rellegint el text no sé si ho aconsegueixo...jeje), ja he dit que no sabia molt bé com escriure el que hem viscut aquest cap de setmana, però també queda clar que per moltes raons aquest serà un cap de setmana inoblidable.
I per desdramatitzar una mica el text... doncs ara si, unes fotos de l’ascensió!!!!
Normalment sóc una persona d’idees clares, però per sort o per desgracia aquesta vegada un cúmul de sentiments recorren el meu cap.
No sé molt bé què explicar ni com explicar-ho. Podria escriure un drama, però per sort no ho ha estat; podria ser una comèdia a l’estil “very bad things” ; podria semblar una història èpica, però per històries ja hi ha la de Joe Simpson; o simplement podria haver estat una simple anècdota sense importància, però la veritat és que d’una manera o d’una altra aquest cap de setmana ens ha marcat.
Alguns ja sabeu de què va la història, altres ús estareu preguntat què ha passat, doncs bé, comencem...
Tot comença fa un parell de setmanes quan la Laura i jo ens motivem a intentar la cresta Salenques-Tempestades, que com bé diuen, és “una de las crestas más clásicas, largas y deseadas de todo el Pirineo que se desenvuelve en un ambiente duro, alpino y espectacular con el aliciente de coronar la cima de los Pirineos, el Aneto”. Ja aviso que aquestes línees no són una ressenya de la ruta, sinó un recull de sentiments i d’impressions de dues realitats paral·leles que s’entrellacen fins a formar un tot inseparable.
Així doncs, divendres a la tarda, ens dirigim cap a Benasque i dissabte amb molta tranquil·litat, potser massa, comencem l’aproximació cap a la cresta amb la intenció d’arribar fins al voltant del pic Margalida. Tot i no tenir aquesta sensació, el nostre ritme és lent, serà la calor? serà la motxilla? no estem en tant bona forma com pensem? Sigui com sigui,es fa tard i decidim quedar-nos al vivac que hi ha al “pajarito de papel”, que per cert, és un lloc meravellós, d’una bellesa espectacular, una posta de sol en aquest indret és simplement un regal.
I diumenge seguim la ruta fins al sostre del Pirineu, solucionem els passos més compromesos amb soltura, però la ruta és llarga, i a moments perdedora, el nostre ritme continua sent lent i les hores passen ràpid. La cresta té molt ambient, moments adrenalínics, moments de tensió, molta concentració i anar avançant, el temps se’ns tira a sobre i a l’Espalda de l’Aneto ja comença a fosquejar, cert nerviosisme i la idea d’un vivac en mig de la cresta comença a aparèixer per les nostres ments, sense perdre la calma anem avançant i ja de nit arribem al cim de l’Espalda, a partir d’aquest moment un tram més senzill ens porta fins al cim de l’Aneto, són les 00.30 h del diumenge i decidim intentar arribar fins al cotxe.
Estem cansats, de nit la ruta de baixada no és del tot evident i al voltant de les 05.30 h, després de més de 21 h d’activitat, quan hem deixat enrere la glacera i els perill objectius s’han acabat, la tensió desapareix i el cansament s’apodera de nosaltres, pràcticament al límit de les forces físiques i sobretot mentals decidim que el millor és fer un segon vivac i l’endemà seguir fins al cotxe.
Aquesta seria una part de la realitat, amb moments divertits, moments de tensió, moments emocionants, moments de nerviosisme, en fi, amb tots els al·licients d’una gran ascensió. Però la realitat no només té un punt de vista, l’altra part de la realitat, i la realment important d’aquesta història és la viscuda per les nostres famílies i per els nostres amics.
El primer moment en què vam poder parlar amb la nostra gent, a les 00.30 h de la nit del diumenge, el nerviosisme i les primeres preocupacions ja havien aparegut. En un principi i segons les nostres previsions havíem d’haver arribat al cotxe de matinada però com ja he comentat la falta de forces ens van obligar a un segon vivac. Al mati del dilluns, després d’una nit de preocupació i incertesa, i davant l’impossibilitat de contactar amb nosaltres comença a aparèixer l’angoixa, la sensació que alguna cosa hagi sortit malament comença a agafar força. No costa imaginar-se la sensació d’impotència i el patiment que suposa no tenir noticies de les persones que t’estimes, començar a fer-se la idea que potser una desgràcia ha passat, que potser el que havia de ser un gran cap de setmana ha acabat en tragèdia. Davant aquesta situació d’incertesa es dona l’alarma de la nostra desaparició, i un cop localitzat el nostre cotxe la guàrdia civil i els bombers es posen a buscar-nos.
Per sort, al migdia del dilluns arribem al cotxe, abans de poder deixar la motxilla al terra apareix una noia preguntant per nosaltres i explicant-nos la situació viscuda a casa nostra, ràpidament truquem, l’angoixa i el sofriment deixen pas a l’alegria i a la descàrrega de la tensió acumulada.
No vull imaginar el què ha de ser esperar les noticia dels bombers, no puc imaginar el que és pensar que el teu fill o la teva neta potser no tornaran a casa. No crec que aquestes línies escrites aquí puguin reflectir el que es va viure aquest cap de setmana, però des d’aquí vull donar les gràcies als meus pares, a l’Ana i a la Cuqui (ho escriviu així???) per la comprensió i el suport mostrat en tot moment, també vull donar moltíssimes gràcies a tots els amics tan de la Laura com meus que es van preocupar per la nostra situació.
En fi, com veieu un cap de setmana ple d’emocions de tot tipus, per una banda estem feliços, i perquè no dir-ho, orgullosos d’haver realitzat una de les vies més mítiques del Pirineu. Per altra banda, saber que has fet passar el que has fet passar a persones que t’estimes no és fàcil de digerir.
La muntanya forma part de la nostra vida i això no ho podem canviar, situacions com aquestes i situacions molt pitjors es poden repetir. Només em queda recomanar molta prudència a tots els que fem muntanya per què la gent que està esperant el nostre retorn sàpiga que sempre intentarem fer el que és més correcte.
La veritat és que no m’agradaria semblar molt dramàtic (tot i que rellegint el text no sé si ho aconsegueixo...jeje), ja he dit que no sabia molt bé com escriure el que hem viscut aquest cap de setmana, però també queda clar que per moltes raons aquest serà un cap de setmana inoblidable.
Forau d'aigualluts amb l'Aneto i part de la cresta al fons
L'aventura comença ara, anem-la a buscar, anem, anem, anem anem anem!!!... generació bola de drac al poder...
vistes de la Torre de Salenques i el Margalida, primera part de la cresta Salenques-Tempestades
La Laura obrint el primer llarg d'aquest caracterísitc gendarme
Primer vivac a la pajarita de papel
i no és macu això???
Jo obrint el segon i últim llarg de la Torre de Salenques
Concentració a tope.
Trobar una fita a plena nit que t'indiqui que vas per el bon camí, millor que trobar un oasis al desert, el cim de l'Aneto estava a tocar...
00.30 h de la nit, per fi al cim de l'Aneto
a que fem bona cara... qui diria que portem 21 h de tute...
Quina tela de peus... Laura ets una campeona, aguantar aquest tute sense inmutarte amb aquests peus... (he sentit femenina??? jeje)
En fi companys, això és tot... fins la pròxima aventura... que esperem sigui a Bolivia i amb grans noticies!!!!!
