IV Campament de Muntanya

El passat cap de setmana 16-17 de maig el Club Alpí Universitari va organitzar la quarta edició del Campament de Muntanya Universitari, aquesta vegada al Massís del Montsant. Tot un èxit de participació, amb 44 persones, que el disabte varen participar en la clàssica marxa d'orientació llarga i dura per paratges curiosos del Montsant com ara el Toll de l'Ou i la Cova de la Bruixa. El diumenge hi ha qui es va dedicar a l'escalada esportiva a Cabacés (el sector més complet pel que fa a vies de graus assequibles), i qui se'n va anar a fer la ferrada del Montsant o una excursió pels Graus del Montsant, fins arribar al Clot del Cirer (o Cirerer). Fins i tot hi va haver-hi alguna que altra excursió nocturna de "rescat"! En resum, un campament d'allò més complet!

Des d'aquí animem als participants a penjar el seu propi missatge sobre el campament i les seves fotos!

Salut,

Comissió campament

Riglos: primer tastet al Regne dels Mallos

Després de marejar la perdiu que gairebé ja vomitava, amb plans fets i desfets i canvis d'última hora. La Cristina i jo ens decidim assegurar el tret aquest pont de maig, deixem estar els corredors i la muntanya hivernal i ens disposem a iniciar la temporada de roca. Agafem la furgo i marxem cap a Riglos, al Regne dels Mallos.

Sortim divendres tarda, després de dormir fins tard a causa d'un sopar. La nostra furgo va trepitjant ous, i a més fem volta per evitar un pollastre a l'A-2, però amb un cotxe normal s'arriba a Riglos amb menys de 3 hores: no hi ha excuses per no anar-hi més sovint, tot i que el viatge és recte i avorridot. A mig camí s'encén el pilot que indica que la bateria no es carrega. Això és que ha tornat a petar la corretja de l'alternador... Què hi farem. Fora ràdio, fora aire i a circular de dia. La putada és que diumenge haurem de fer una via curta per no arribar a casa de nit.

L'arribada a la cruïlla de Riglos ja ens mostra un paisatge espectacular. Realment els mallos són molt fotogènics, i més a aquestes hores del vespre. De seguida advertim la presència de multitud d'escaladors furgoneterus al poble i també que l'aproximació als mallos grossos és nul·la, són a tocar del poble. Deu fer una mica de por viure sota d'aquestes bèsties de conglomerat.

L'endemà al matí fem un intent de baixar a Huesca a veure si ens podem arreglar la furgoneta, però tothom està de pont i no hi ha res a fer. Decidim aprofitar els dies, i si ens quedem tirats, ja trucarem la grua, que per això ho cobreix l'assegurança. Comencem per quelcom fàcil, per on comença tothom i, per tant, on hi ha més gent: la normal de l'Aguja Roja. Aquesta agulla pertany als mallos petits i queda més lluny del poble que els grossos. En un quart d'hora arribem caminant fins una bassa, on hi ha cotxes aparcats (descobrim que hi ha una pista que hi ve des d'una mica abans de l'entrada del poble), i en quinzem minuts més sóm a la base de l'agulla, que en un principi van anomenar "la remolatxa" per la seva semblança.

És gairebé migdia i el sol ja pica de valent. Per sort, la via va per la cara nord, entre la nostra agulla i la Gómez Laguna (ilustre montañero -aparte de empresario, intérprete de alemán para la Legión Cóndor en la guerra civil y presidente de los Caballeros del Pilar- [cita]) i quan ens fiquem a l'estret que separa les dues agulles queda clar que no escalarem sols. Hi ha un gran pedrot empotrat que hem de passar per sota i la via comença per la xemeneia entre aquest roc i l'agulla Gómez Laguna. És un llarg curt que nosaltres fem per dins la xemeneia, molt montserratins, però que ens sembla que algú fa tipus diedre. Amb tres seguros ja som dalt el pedrot, on es munta reunió. A partir d'aquí ve un llarg de IV, una mica cap a l'esquerra, i es munta reunió sota el diedre. El problema de la via és que es baixa rapelant-la, i l'afluència de gent fa que a les reunions s'hi trobin cordades de baixada i de pujada. El següent llarg és el més maco: comença amb un parell de panxes i s'arriba a un diedre xemeneia que es fa per la placa dreta, aprofitant els bolos del diedre. La roca és molt riglos i sembla que s'hagi d'esberlar només mirar-la, però és una via freqüentada i el que havia de caure ja ho va fer. El llarg és vertical, però no arriba a V i es gaudeix molt. Potser la sortida fa més iuiu i llavors s'arriba a un collet on es munta la reunió. L'últim llarg és de tràmit, un IV- per arribar al cim.


Rapelem sense entretenir-nos gaire des de la R4 (cim), R3 (collet) i R2, des de la qual arribem a terra (amb 40 metres n'hi ha prou). Llançant les cordes des del collet ens marxen per culpa del vent i surten del diedre. Intentant-les recuperar s'enganxen en zones no transitades i cauen pedrots importants. La gent de terra es mou esperitada, com formiguetes, en sentir-nos cridar "pedra", i per sort ningú pren mal. Dinem (per evitar l'ombra de l'agulla, exposada a la caiguda de pedres, triem sol i ens torrem) i decidim acabar bé el dia, pujant al mirardor de Los Buitres per la via ferrada. La via va pel massís anomenat Os Fils. Som a mig camí de l'inici de la via, venint del poble, i no cal pujar tampoc massa.

L'ambient és molt calurós i sec, per ser maig, i no ens estranya trobar restes d'incendis. Comencem la via ferrada per un esglaons poc drets, després hi ha una canal més vertical i més amunt, després d'un caminet, unes plaques que fins i tot extraplomen. No és una gran via, força equipada, més atlètica que altra cosa i amb la sola gràcia de pujar al mirador per la directa.

Des d'allà dalt es té molt bona perspectiva dels mallos grossos i petits. Hi ha vàries opcions de baixada (ràpels, camí equipat i camí per darrera) i per qüestions vàries ens decidim per la última. Fa una volta important, però ens permet tenir vistes al Pirineu nevat i baixar per unes gorges ben salvages, fins arribar a la pista que ens portarà fins el poble.

L'endemà acabem descartant l'opció de fer una via gaire llarga i anem a parar al Mallo Colorado, que ens recorda al Gorro Frigi per la forma i tipus de vies: paral·leles, de dificultat similar i que es baixen per darrera. Creiem que ens vam ficar a la via Anorexia, que no passa de V de panxes en els dos primers llargs. Després s'arriba a una terrassa on només cal superar la boina superior del mallo, i aquí vam canviar a no sé quina via on hi havia un passet de V+. Ens vam fiar de les ressenyes de la guia que tenien al bar El Puro, però va resultar que hi ha més vies de les que allà posava. Es baixa pel costat est, amb un ràpel llarg o un ràpel més curt fins una terrassa més una petita destrepada. L'aproximació i la tornada, per la vora dels mallos grossos, ens permeten veure les cordades que s'enfilen al Mallo Pisón, al Macizo, al Cuchillo, a la Visera...

I bé, queden pendents moltes vies, a Riglos. Una que ens havíem mirat especialment, l'Espolón de los Adamelos al Macizo del Pisón, que després es pot enllaçar amb la normal al Pisón, i evidentment el Puro, una mica més complicat però molt espectacular. I per si no heu entrat als enlllaços anteriors, no deixeu de visitar aquest bloc, amb informació històrica, toponímica i de ressenyes molt interessant.