El dissabte passat vam decidir-nos per començar a escalfar en la disciplina de l'esquí de muntanya tot pujant al Pic Saint Michel, tot un clàssic per als grenoblesos, amb baixades fàcils per disfrutar esquiant.
Aquesta és una ascenció curta (uns 550 m de desnivell) amb molt bones vistes: un cop al cim veiem la vall on es troba enclotada Grenoble i els massissos veïns (Chartreuse, Belledonne) i no tan veïns (el Montblanc més enllà de Belledonne); així com sobre el mateix Vercors, aquest massís tan peculiar amb forma d`onada petrificada.
Vista des del cim sobre el Vercors, amb un parell de parapentistes a punt de sortir volant.
A baix, l'ombra del pic sobre Grenoble, a l'esquerra, el perfil característic de la Dent de Crolles, i a dalt a la dreta, el massís voluminós del Montblanc.
En resum, una sortida ideal per fer en una matinal o en una tarda de ressaca. Això sí, en aquest lloc no hi cerqueu la solitud de l'ermità: en tot l'itinerari ens trobàrem constantment gent amunt i avall (sobretot avall, doncs anàvem en horari "de tarda"), sobre raquetes o esquís. La neu estava tan trepitjada que gairebé semblava que ens trobessim en una estació de mini-pistes d'esquí! L'única "dificultat" d'aquest itinerari és que cal anar amb compte amb les dolines i els avencs, que no són gens rars en aquesta zona del massís calcari del Vercors.
Accés en cotxe: Des de Grenoble, seguir la direcció Villard de Lans i Lans en Vercors, un cop arribats a Lans en Vercors, creuar el poble i anar direcció Stade olympique. Deixar el cotxe al parking de l'estació d'esquí de Lans en Vercors.
Desnivell: 550 m
Horari: 3 hores (a un ritme tranquil)
Itinerari: Des de l'aparcament, seguir durant 3 km una pista nevada que puja molt suament en direcci— Sud enmig del bosc. Al final de la pista, pujar cap al pic que ens queda a l'esquerra (Sud-oest/Oest) tot seguint la traça pel mig dels arbres esparsos. La darrera pujada al pic la fem per la carena Sud-oest, de perfil més suau. Baixem pel mateix itinerari aproximadament.
Té delicte que encara no hagués fet cap canal als Alps i fos de les primeres coses que vaig fer quan vam tornar a Catalunya just abans de Nadal. La culpa la té l’Artiz, perquè tot i la seva fama, cada cop menys cultivada, de montserratí incondicional, té ben controlades les condicions hivernals i de seguida que pot fica el nas en la pols blanca. Va triar (i jo no vaig oposar-hi resistència) les canals del Gra de Fajol Petit. Potser és la zona canalítica més visitada de Catalunya, per la presència d’itineraris curts i assequibles i per la proximitat de la gran urbs, sense cap túnel de preu abusiu que calgui travessar.
Vam arribar a les pistes de Vallter a una hora força raonable, sense haver-nos hagut de trobar a hores intempestives, tot i algun contratemps. Quan acabàvem d’entrar a l’autopista em vaig adonar que m’havia deixat els cargols de gel (que després no vam fer servir) sobre la taula de casa i vam tornar a buscar-los. La inversió tèrmica era considerable i passant per Vic el termòmetre marcava 5 sota zero, mentre que vam arribar als 9 positius pujant per la carretera d’Ulldeter. Vam aparcar en un revolt i ens vam equipar. No semblava que hi hagués gaire gent: algun cotxe aparcat, gent més amunt, a pistes, i un paio que ens va dir que se’n tornava perquè s’havia deixat els grampons a casa.
Vam enfilar cap al camí que porta al refugi, vam seguir per una pista d’esquí i, quan teníem l’edifici sobre nostre, vam tombar a mà esquerra, on el “Granet” es veia solcat clarament pels cons de dejecció, que deia el geòleg, i en cada un d’ells desembocaven una o vàries canals. La nostra intenció era escalar la Canal Amagada, ressenyada com a 55º màxim i un petit tram rocós de III+. Vam anar-nos enfilant per la tartera nevada, on hagués estat més sensat anar amb els grampons calçats, perquè de totes maneres ens els havíem d’acabar posant. Vam decidir entrar a la canal a pèl i que ja ens encordaríem quan ho veiéssim magre. Això va ser just per sota del tram de mixt, on vam veure que, tot i no ser molt dret, el pati ja era important i la possible autodetenció, dubtosa. La inexperiència de gramponar sobre roca ens va acabar de decidir de muntar reunió amb un parell de pitons sota una mena de boina no massa sòlida però ja utilitzada per tal finalitat.
Va sortir l’Aritz i amb un parell de passos i un friend va solucionar la petita complicació. La resta de la canal potser era més dreta i mantinguda que la part inferior, però la neu era de qualitat i es progressava molt millor. Un cop sorties del corredor, el pendent s’afeblia i només quedava fotre-li amunt fins el cim.
Va ser llavors quan es va sentir en l’ambient un “titu, avui hi haurà encigalada”. En un moment de repòs, no sé si perquè no m’havia lligat la dragonera o se’m va afluixar, un dels dos piolets no se’m va quedar penjant del braç com tenia previst, sinó que va caure a terra i va començar a lliscar pendent avall. No em vaig ni moure, i encara sort, perquè si ho hagués fet massa bruscament potser hi vaig al darrera de cap. El piolet es va dirigir cap a l’aresta que separa la canal Amagada i l’Oriental i semblava que volgués anar a parar al fons d’aquesta última pel dret, però la distància, les irregularitats del terreny i els quatre pins que hi havia no em van permetre conèixer el destí del meu piolet. Vaig intentar baixar un tros de la canal Oriental, a veure si el veia, però anar avall per aquell pendent feia força cangueli. Vaig pensar de muntar un ràpel des d’un arbre per acostar-me a la zona on havia perdut de vista el piolet, però semblava evident que trobaríem el malaguanyat piolet al peu de la canal, així que vam pensar que valdria més la pena començar la recerca des de baix.
Així doncs, vam acabar de fer cim i vam anar fins el coll que hi ha direcció el Gra de Fajol Gran per baixar cap a peu de canals. Com que som així de llestos, vam pensar que no valia la pena arribar fins el final, per on baixa tothom, i vam decidir que en un lloc que hi havia traça segur que es podia baixar. Poder, es podia, i ràpid, com ens ho va demostrar un que ens va avançar a tota hòstia, amb els seus piolets de preparar cubates mentre nosaltres no veiem gaire clar per on destrepar amb garanties.
Vam tenir l’oportunitat de fer tot la ruta turística “Tots els peus de canal del Gra de Fajol Petit” fins que vam arribar al peu de l’Oriental, on vam començar a mirar amunt, a dreta i a esquerra, a veure si veiem el piolet suïcida. Vaig anar pujant poc a poc, ja una mica esgotat pel que havíem fet fins llavors i l’Aritz em venia una tros al darrera. Anava pujant i pujant, però ni rastre del piolet. Pujava per la part esqurra del corredor, on hi havia neu, ja que la dreta era una mica més rocosa i de fet feia unes terrasses on des de baix semblava que podria haver anar a parar el piolet. Així doncs vaig anar virant una mica a la dreta, a veure què veia. Pujant, pujant, vaig adonar-me que començava a trobar-me a certa alçada. De cop i volta el pendent em semblava més fort i la neu més insegura, i jo anava amb un sol piolet.
A partir d’aquí el meu objectiu va passar a ser trobar un arbre on muntar una reunió o aguantar-m’hi d’alguna manera, sobretot després dels “ànims” que em va donar l’Aritz d’un tros més avall, que em va dir que per mantenir la meva integritat intentés no caure des d’allà on era. Vaig escollir un arbre que es trobava precisament sobre l’aresta entre les dues canals, però poc abans d’arribar hi havia una mena de sobreacumulació de neu que no feia cap bona pinta, així que vaig decidir anar a buscar-ne un altre que es trobava més al centre de la canal, en una mena d’aresta de roca que la partia lleugerament en dos. Hi va haver un parell de punts on vaig patir per la meva integritat, perquè hi havia poc gruix de neu i de seguida trobaves roca, però finalment vaig arribar al putu arbre. Aquí vaig constatar que, en el primer intent de buscar el piolet baixant per la canal, havia arribat a aquella altura, però anant més per l’esquerra, a l’altre costat de l’aresta rocosa on es trobava l’arbre.
Total, que m’havia fet la canal Oriental a sa pelo amb un piolet, però el cangueli que duia no em permetia estar-ne gaire orgullós. Tenia prou feina a muntar reunió i a intentar que l’Aritz arribés al cap de corda que li llençava, perquè pugés amb seguretat, ja que ja m’havia dit un parell de vegades que el seu estatus era el d’alpinista precari. Després de diversos intents de fer baixar la corda i de fer-la baixar per on tocava, li va quedar a pocs metres i, no sense patir, va poder agafar-la i lligar-se-la a l’arnés. Va acabar de pujar com Pere per ca seva, però és que amb una corda per dalt tot sembla molt més fàcil...
Un cop ens vam reunir a l’arbre salvador me’n diu una de bona: “tiu, he vist el teu piolet”. Resulta que no havia arribat a caure, s’havia quedat dalt de l’aresta dels collons. Vam muntar un ràpel al pi providencial fins un altre, i des d’aquell l’Aritz ja va arribar al piolet, que havia aconseguit autodetenir-se tot solet un parell de metres abans de caure al buit. Potser aquests piolets de Black Diamond també poden d’autodetenir-se a la vora del precipici quan qui en porta un rellisca pendent avall, però ja us dic que jo no ho provaré.
Un cop recuperats el piolet i la freqüència cardíaca normal, cansats com estàvem, no vam tenir més remei que tornar a pujar fins dalt del cim (va anar fent una mica cap a la dreta per guanyar temps enlloc de pujar directes al cim, però no era qüestió de tornar-se a encigalar), on vam contemplar el mateix paisatge que feia unes hores, amb uns altres colors.
Aquest cop sí que vam baixar per on tocava i, evidentment, vam arribar de nit al cotxe, però és que es podia esperar una altra cosa?
Refugi Estanys de la Pera - Pic de Perafita - Refugi dels Orris
Horari: 8 hores
Desnivell: 620 m
Quilòmetres: 12.8
.
Diumenge 4-1-09
Refugi del Orris - Pic de Tossa Plana- Refugi Cap del Rec
Horari: 8 hores
Desnivell: 690 m
Quilòmetres: 12
.
Participants: Albert Blasi, Dani Blasi, Guillem Manubens, Albert Marsiñach, Gerard Talavera, Laura Server, Marta Gallach, Cristina Roquet, Martí Boleda
Vista des del cim sobre el Vercors, amb un parell de parapentistes a punt de sortir volant.
A baix, l'ombra del pic sobre Grenoble, a l'esquerra, el perfil característic de la Dent de Crolles, i a dalt a la dreta, el massís voluminós del Montblanc.
