Somnis fets realitat

No passa cada dia
que se t'acompleixi un somni que t'acompanyava des de menut,
no passa cada dia
que et sentis partícip d'un esdeveniment verdaderament especial.

Sortosament aquest estiu, a la muntanya i amb la companyia d'un bon amic he viscut dos d'aquests moments màgics.

El primer tingué lloc el passat 20 d'agost a Montserrat:

Recordo com de petit, quan caminava per Montserrat em quedava bocabadat observant aquella formació rocosa (que anys més tard vaig saber que es deia la Cadireta) i meravellant-me de com algú podia ser capaç d'enfilar-se per allà. Per mi suposava talment una fita del tot inabastable...

Però com molt bé deia en Xesco Boix: Si tens somnis, cuita a realitzar-los! I tal dit tal fet. Era un calorós dijous d'agost i amb el Guillem vam decidir anar a Montserrat a escalar. Rumiant vies de la cara nord, de forma innocent vaig deixar anar: saps què m'agradaria molt escalar? la Cadireta!
I per gran sorpresa meva a les 5 de la tarda ens trobàvem al peu mateix d'aquell sostre imponent... Quina emoció i quins nervis!

Després de sortejar-nos, amb l'ajut d'un aglà, qui començava l'escalada, vam anar enfilant paret amunt fins arribar al sostre. A l'horitzó, la llum del sol començava a perdre intensitat i les sensacions afloraven sense treva a flor de pell. Aquells minuts penjats sota aquell sostre foren uns instants realment especials que evocaren i evoquen encara un munt de records.

Ben entrat al crepuscle vam coronar el cim de la Cadireta, amb les mans i els braços destrossats però amb un somriure d'orella a orella.


El segon dels moments màgics tingué lloc el darrer 8 de setembre als Alps:

Qui és la persona, que passejant per Zermatt, no s'ha quedat palplantat una bona estona contemplant aquesta piràmide tan meravellosa?

A finals de juliol, havíem planejat amb el Guillem fer una escapada als Alps a fer alguns 4.000 però la itv del cotxe ens va jugar una mala passada i vam haver de conformar-nos quedant-nos pels Pirineus.

Però com que teníem l'espina clavada, vam ajornar l'escapada fins a principis de setembre. El diumenge 30 d'agost, en plena festa major de Manresa, el Gerard va deixar anar: titus, i per què no li foteu al Matterhorn? Jo m'ho vaig prendre com una broma però valorant-ho amb el Guillem vam decidir trucar al refugi i reservar dues places, tot i que no ho acabàvem de veure molt clar...

El dimarts mateix vam posar el Corsa en marxa cap a Suïssa i en arribar el temps no ens va acompanyar massa durant un parell de dies. Resultat: les muntanyes ben nevades i les ascensions al Zinalrothron i l'Obergabelhorn que quedaven impracticables.

Un canvi de plans ràpid i el divendres enfilem cap al refugi del Domhütte per emprendre l'endemà, la llarga, freda i fatigosa ascensió per glacera fins al cim del Dom (4.545 m). A continuació 3.000 m de descens fins al cotxe. Semblàvem dues ànimes en pena en arribar al pàrquing...
Ens agafem un dia de descans i dilluns ens trobem ja enfilant el camí que des de Zermatt ens conduirà fins al refugi del Hörnlihütte a 3.260m. Tot pujant notem encara la fatiga del Dom i no tenim molt clar si ens veurem en cor de pujar al Matterhorn (4.478 m) l'endemà.

La il·lusió ens omple d'energia i a les 4 del matí ja estem agafats a la roca, a punt de superar els 1.200 m restants fins al cim. En 4 hores, i després d'una escalada força ràpida, fem cim. És fantàstic!
El descens és delicat i es realitza pel mateix itinerari, cal anar amb compte ja que la roca està una mica descomposta i el camí és força perdedor. Cap a la 1 del migdia arribem al refugi, mengem una mica i acabem de baixar fins al cotxe.

Novament, després de 3.000 m de descens arribem al cotxe, i com no podria ser d'una altra manera, ens prenem un Toblerone per celebrar-ho!

Cap a casa falta gent!
Gràcies Guillem per compartir aquests dos somnis tan especials!

Dani.