La Grave, la Meije. 2150m de différence

Els veterans d'aquestes contrades diuen haver-se trobat amb especímens navarresos que es casquen mil quilòmetres en un cap de setmana per poder esquiar dos dies a una de les zones d'esquí fora pista més grans d'Europa: La Grave, la Meije. La Grave, el poblet, ara farcit d'hotels, gîtes i albergs, proper al Col de Lautaret, frontera entre Alps del nord i del sud (des del punt de vista dels francesos). La Meije, l'impressionant pic que domina aquest indret, de 3983m, un dels cims principals dels Alps que es va conquerir més tard, el 1877 (el Mont Blanc va ser ascendit per primer cop el 1786, abans de la Revolució Francesa!), per l'Arête du Promontoire, dificultat mínima d'AD: III+ en roca i trams de glacera.

Vam aprofitar el cap de setmana passat perquè feien la promoció sexista de la Reine de la Meije, que consisteix en què les noies no paguen i, a més, si ho demanen amb temps tenen una baixada amb monitor i poden provar esquís Black Diamond. Al final això del monitor i els esquís de lloguer no va poder ser, massa tard, però vam aprofitar l'ocasió per llogar esquís friquis de freeride. Els susdits feien la nostra alçada i pesaven com un mort, però valia la pena la inversió per gaudir com marrecs de les baixades per la neu salvatge dels vallons de la Meije.

Hi va haver discusions per decidir l'hora de sortida. Els partidaris de sortir d'hora volien fer el màxim de baixades. Els que volien sortir tard argumentaven que la previsió era de 15ºC sota zero i 50 km/h de vent, el que fa una sensació tèrmica que et deixa tieso, amb perspectives d'amainar cap a la tarda, i que acabaríem rebentats abans que tanquessin els telecabines. Al final vam sortir tard de totes maneres per circumstàncies alienes a la discussió, així que a les 10 del matí acabàvem de comprar els forfaits (35 € la broma, per temporada alta i amb carnet d'estudiant) i ens enfilàvem al primer telecabina.

Hi ha dos trams de telecabines, construïts l'any 1977. El primer surt de 1450m i et puja fins 2400. Hi ha una parada a 1800m on s'omplen les cabines que no van del tot plenes, i és el lloc on nosaltres l'agafàvem per tornar a pujar per evitar la part baixa més boscosa. El segon telecabina et puja a 3200m, on es pot agafar un telesquí per fins a 3600 per accedir a la zona esquiable sobre la glacera de la Girose. Nosaltres no havíem vingut a esquiar sobre pista trepitjada, així que de seguida ens vam llançar muntanya avall per les amples pales.

Et toca buscar-te una mica la vida, amb tanta traça, però per sort anàvem amb la Lara, que ja hi havia estat i ens anava indicant una mica. Si segueixes les traces multitudinàries i una mica la gent, que tampoc n'hi havia gaire tot i la promoció i ser temporada alta, a algun lloc vas a parar, però et pots trobar que no vas on volies (a baix de tot enlloc d'una estació intermèdia) o t'encigales per couloirs o zones xungues. De fet, hi ha gent que va amb guia i els porten per llocs on cal fer ràpels.

Al final, ni gota de vent, així que el fred era molt suportable. Els esquís de freeride força bé, tot i que costaven una mica de dominar i això va comportar pinyos en el meu cas, que van agreujar l'estat lesiu del meu quàdriceps, i cansament brutal en el cas de la Cristina, que la va obligar a abandonar després de la segona baixada. A més, tampoc hi havia tan gruix de neu pols, perquè feia dies que havia nevat i estava força trepitjada, llevat d'algunes zones on el canvi de neu assegurava la caiguda de boca.

Al final vam fer dues baixades fins a 1800m i una tercera fins a baix de tot, el que fan un total de 4500m de baixada. Val la pena i ho teníem pendent, i s'haurà de repetir quan les condicions siguin òptimes. Fins llavors, haurem de suar pujades amb pells de foca per poder gaudir de baixades sobre neu salvatge.