Sortida a la cova d'en Manel

El passat dissabte 18 vam realitzar la primera sortida del CAU d'aquest curs 2008-2009.
El lloc escollit va ser la cova d'en Manel, una caverna situada al Parc Natural de St. Llorenç del Munt situada a les proximitats d'una canal que baixa fins al camí que passa per Can Pobla.
La sortida va comptar amb la participació tant de socis històrics del CAU com de nouvinguts, però cal destacar que de la vintena llarga d'assistents pocs havien tastat l'experiència espeleològica, tot i que la majoria van coincidir en qualificar-la de molt positiva tot i certs imprevistos de caire ben divers.




La cova d'en Manel és una cavitat horitzontal (sense avencs) de longitud total de 932 metres dels quals 788 són practicables, incloent unes 6 galeries diferents i un pis superior. L'entrada és una escletxa entre dues roques de mida considerable que dóna lloc a una cavitat més ample on es poden dipositar les motxilles i altres embalums que puguin fer nosa un cop s'avanci dins la caverna. Tot avançant la cavitat es va estrenyent i el sostre baixa progressivament fins quedar a una alçada que obliga a avançar agenollat o fins i tot arrossegant-se. A partir d'aquí el recorregut alterna trams on es pot progressar totalment dret amb altres on només és possible fer-ho o bé ajupit, o bé "reptant" (panxa enlaire o boca terrosa). Continuant el recorregut es travessa el punt on s'accedeix al pis superior i s'arriba finalment, després de salvar certs obstacles i un parell de passos força estrets, a la galeria "principal", accedint a la sala de les banderes; una cavitat de grans dimensions on es pot caminar dret i amb formacions geològiques curioses com "coliflors", "banderes", "macarrons" i "gours" entre les "habituals" estalactites i estalagmites. Finalment travessant tota la galeria principal s'arriba a un tram on a mà esquerra apareix una nova galeria on abundants dolls d'aigua fan acte de presència, tant que és impossible avançar caminant sense enfonsar el peu dins l'aigua, aproximadament fins a l'alçada del genoll.

La gent del CAU vam arribar fins aquesta galeria però vam considerar convenient acabar aquí el recorregut tenint en compte l'hora que era i l'inconvenient afegit de l'aigua. No obstant això, l'estada a dins la cova va durar unes 4 hores, que van donar l'oportunitat de veure no només éssers habitants assidus de les coves com rat-penats o petits coleòpters, sinó també una guineu malferida que s'havia refugiat a la cova i constatar els senyals evidents de presència humana amb diversos grafittis, alguna que altra deixalla i fins i tot ja en sortint de la cova, un grup de nens d'un esplai acompanyats del seu monitor, equipats amb frontal però sense casc, més feliços que un gínjol.

Apunta't al II CURS DE FOTOGRAFIA DE MUNTANYA I VIATGES!!

Objectius:

Curs bàsic dirigit a persones no iniciades en el mon de la fotografia, no és necessari disposar d'equips rèflex. Treballarem els conceptes bàsics de la fotografia i de manera específica tractarem com fotografiar en diferents terrenys de muntanya o moments d'un viatge, també amb l'objectiu d'aprendre a documentar i divulgar les imatges en forma d'audiovisuals, projeccions, publicacions, fotomuntatges...

Dates:
27, 28, 30 d'octubre i 4 de novembre de 18.30 a 20.45 (a la sala d'actes
de l'ETC de la
UAB)
1 de novembre: sortida pràctica a Montserrat

Preu:
15 euros socis
25 euros no socis

Places limitades a 15
Inscripcions: Dimecres 15 i 22 d'octubre al local del CAU DE 13.30 a 15 h

Programa detallat:

Le Mont Aiguille (2087m) o el tetrabrick abonyegat del Vercors

Aquesta muntanya és una de les primeres de les que em van parlar en arribar a Grenoble. I amb raó! El que m'estranya és que a casa nostra no se'n parli més en cercles de muntanya quan es fa referència a aqucesta zona dels Alps. És una muntanya d'un perfil tan únic i original que només de veure-la una sent un impuls net i clar de grimpar-la!

Foto 1: Cara Sud del Mont Aiguille

Foto 2: Cara Est del Mont Aiguille

Vam decidir batejar-la amb el sobrenom de "tetrabrick abonyegat" perquè era ben bé el que ens recordava: un prisma rectangular, amb quatre parets verticals i un cim pla, amb un enorme prat lleugerament tombat.

Com totes les muntanyes de formes peculiars, hi ha nombroses llegendes i històries al seu voltant, més o menys fantasioses i/o bucòliques... (vegeu aquesta web http://montaiguille.free.fr/histoire.htm) Aquí em limitaré a explicar que va ser ascendida per primer cop al 1492. Mentre a la Península Ibèrica els reis de Castella subvencionaven l'aventura de Colón per arribar a les Índies, a França el rei Charles VIII "impulsava" la primera ascenció d'aquesta muntanya aleshores coneguda amb el sobrenom de "Mont Inaccessible", que va ser realitzada per Antoine de Ville, amb escales de fusta com a principal material d'escalada...

Nosaltres ens vam decidir per fer la via normal, una "course d'alpinisme" més que una via d'escalada, on la dificultat no ve donada pel grau, sinó més aviat per esquivar perills com la caiguda de pedres, tenir un bon olfacte per anar trobant el camí de tornada (que no transcorre per la via d'ascenció), i altres aspectes més relacionats amb el ja popular terme "terreny d'aventura" més que no pas amb els parabolts i els spits.

Per l'alpinista clˆssic i romàntic, la via normal és preciosa i interessant, un recorregut laberíntic en cerca del pas més fàcil. Llàstima que gairebé durant la meitat del recorregut de pujada trobem un cable que sovint destorba (sobretot, a la vista) més que ajuda. També és interessant la via de retorn, que finalitza en un ràpel superb de 45 m, que acaba entre dues parets separades per pocs metres, ja que desemboca en l'espai estret entre la "tour du Taureau" i la paret del propi Mont Aiguille.

Aquí va doncs la ressenya de la via:

Com arribar-hi en cotxe:

Des de Grenoble, agafar la N75, poc després de passar el poble Monestier, agafarem el trencall de la D7 a la dreta direcció Chichilianne. Poc després agafem un nou trencall cap al poblet de Richardière, que passarem tot seguint les indicacions de "Pas de l'Aiguille", fins arribar a una pista que remuntarem fins a un aparcament herbós on deixarem el cotxe.

Aproximació:

La pista desemboca en un camí on hi ha un indicador que ens mostra el camí cap al Col de l'Aupet, és cap a aquest coll on ens dirigim. El camí no té pèrdua, enfila corbes amunt pel mig d'una fageda amb avets esparsos aquí i allà, de colors tornassolats en aquest mes tardorenc. En sortir de la fageda, el camí arriba a un torrent i segueix amunt fins al coll de l'Aupet. Arribats al coll veiem ja l'inici de la via, a la cara oest. Ascendim per les llaçades que ens porten fins al peu de paret, ens posem ràpidament el casc. Gairebé tota l'ascenció la realitzarem encordats avançant en "ensamble".

Itinerari de la via:

Comencem pujant per una rampa en II/III cap a l'esquerra, després d'un petit mur, posem peu en una repissa àmplia, baixem lleugerament a l'esquerra per pujar per una xemeneia d'uns deu metres, fins arribar a una plataforma des de la qual veiem ja el cable. Seguim per una rampa que puja cap a la dreta tot seguint el cable, passem per darrere del pilar anomenat "La Vierge", i arribem al peu de l'"Entonnoir" (L'Embut), que remuntem per la banda esquerra fins arribar a una vira (el Passatge de les Mules) que es dirigeix cap a la dreta, hi caminem per sobre fins arribar a una rampa per la que pugem seguint de nou el cable.

Foto 3: Pujant per la via normal, poc abans de passar darrera "La Vierge", el pilar que queda a la dreta

Foto 4: Gendarme en primer pla, i al fons, el Grand Veymont

Foto 5: Vista des de l'interior de l"Entonoir" (L'Embut)

Arribem aviat al peu d'una xemeneia (4a), el darrer tram d'ascenció, que desemboca a una pujada fàcil en II que ens deixa a l'enorme prat que forma el cim.

Foto 6: Xemeneia final en la via d'ascenció
Foto 7 i 8: Imatges del cim del Mont Aiguille, un prat pla que contrasta fortament amb les parets verticals que l'envolten...

Descens:

Per baixar, cal caminar uns cent metres cap al Sud-oest de la sortida de la via d'ascenció, fins arribar a una fita sota la qual hi ha una placa commemorativa.

Foto 9: Canal d'inici del descens

Foto 10: Vistes al llarg del tram de descens

Baixem per una canal estreta fins a una vira on comença una canal per la que baixem seguint un caminet, poc abans d'arribar-ne al final cap anar a una petita bretxa que queda a la dreta, passem a l'altra banda d'aquesta i baixem desgrimpant (II/III) fins trobar un malló des del qual podem rapelar uns 30 metres, desgrimpem per esglaons fàcilment fins arribar a una nova vira amb una fita, on seguim avall un caminet fins arribar a un parell d'anclatges de ràpel al peu de dos pins.

Per aquest ràpel calen dues cordes de 50 m com a mínim. El ràpel discorre per una paret ben llisa, primer, i després s'endinsa en un barranc entre dues parets, i acaba en un tram volat espectacular. Arribem al peu del barranc i ja només ens queda seguir endavant pel passadís que formen la tour du Taureau i el Mont Aiguille, fins arribar de nou al camí que arriba al peu de la paret. Ja només ens queda baixar, des del Col de l'Aupet, fins al cotxe pel mig de la fageda, ara ja de nit...

En resum, una excursió-escalada molt recomanable!!

Le Cirque du Quint (Vercors) - 27/09/08

La gent del meu laboratori ens proposa anar d'excursió al Sud del Vercors i ens hi apuntem. Vet aquí el relat de l'excursió, en un racó preciós que em recorda a mitges el nostre prepirineu oriental i el mont Rushmoore.

[Aproximació: desde Grenoble, arribar al poble de Saint Julien du Quint (agafar la carretera que puja al Col de la Menée, amb molt bones vistes). Passem de llarg el poble per seguir les indicacions cap a “Les Bonnets”, un conjunt de tres cases pairals on deixem el cotxe.]

Itinerari: Des de Les Bonnets, a uns 600 metres d’alçada, veiem o intuim bona part de l’itinerari circular que ens proposem; aquest itinerari puja pel nord-est als penyasegats que tenim davant nostre, en ressegueix una part per dalt, i finalment baixa de nou a la vall pel nord-oest.

Així doncs, agafem una pista que puja cap al nord-est, tot franquejant una fageda d’esplèndids colors tardorencs. Arribats a un indicador que marca “col de la Poule”, agafem un camí-dreçera, fins arribar a la part superior dels penyasegats que vèiem des del poble. Un cop a dalt, superats uns 900 metres de desnivell, som al coll de la Font Paysane (aproximadament a uns 1500m d’alçada), amb unes vistes esplèndides sobre el Cirque i la Vallée du Quint.
Agafem de nou el camí, que planeja a través d’una fageda altra cop, fins que aquesta desapareix, trobant-nos ara en mig d’uns prats alpins. Arribats a aquest punt, deixem el camí per travessar cap a la nostra esquerra, fins arribar de nou al marge superior dels penyassegats. Continuem resseguint el fil dels penyasegats, que marquen el límit sud dels “Haut plateaux du Vercors”, és a dir, els alts altiplans del Massís del Vercors. Al cap d’uns centenars de metres, arribem al pas de l’Infernet, que ens permet baixar al fons de la Vallée du Quint tot fent un itinerari circular fins arribar de nou a Les Bonnets.

"Voie des Parisiens" à Les Trois Becs - la Pelle, Vercors

Quin tros de via i quins diedres...

Encara no havia començat el curs de francès i els dos bous del Marc i el Lluc se m'enduen a fer una clàssica del Vercors, al tros de paret que és La Pelle (La pala), al costat dels Tres Becs. L'entorn per si sol ja paga la pena de fer-hi una excursió per pujar al cim pel sender que remonta una canal, i més encara un dimecres de tardor.

Aquí tot és a prop, si no et perds, cosa que ens va passar i per tant vam aparcar el cotxe més tard del previst. Jo dormia bona part del camí, però m'anava despertant dels crits de desesperació del Marc, que tenia pressa perquè al vespre currava, i també perquè plovisquejava, falsa alarma, però. Així doncs vam agafar els trastos i en una horeta érem a la vira que mena fins el peu de la paret i vam passar el "túnel" que forma la llastra al capdamunt de la qual es troba l'R1.

No faré una descripció exaustiva de la via, que podreu trobar aquí. Cal dir que duiem varietat de ressenyes, cada qual amb un sistema de llargs i graduació una mica diferent, i que aquesta descripció del camptocamp la vam trobar molt encertada.

La via està pràcticament equipada amb pitons i una expansió a gairebé cada reunió. Tot i així cal portar material, sobretot si no fem 6a+, i aquest es posa molt bé.

La via en general és força vertical i hi ha molt d'ambient. Els desploms van compensant les rampes, de manera que la sensació de verticalitat és constant. El grau és força mantingut, sobre el cinquè, tot i que trobem alguns moments on la roca es tomba una mica i alguns llargs molt drets o desplomats, on als mortals ens cal tibar de cinta.

Bona part de l'escalada es fa sobre diedres magnífics i de bona roca, almenys en la seva part externa. Hi ha alguns punts on la roca no és tan bona, i sol coincidir amb els trams més fàcils. Així doncs, l'escalada és atlètica, però trobem una travessa molt bonica a mitja via on unes petites vetes de sílex incrustades a la pedra calcària ens permeten passar de puntetes.

M'arrepenteixo de no haver obert cap llarg, decisió que vaig comunicar al principi de la via i que no va trobar resistència, ja que em feia respecte el tema i ja se sap que passa quan vas amb gent forta i saps que no tens cap necessitat de tibar del carro. De fet, la meva resistència en roca no era l'òptima i es va fer palès a l'antepenúltim llarg on vaig suar la gota tot i pillar-me de tot lo que podia. La perfecció del penya-segat fa que la vertical es mantingui fins els últims llargs i la sortida al prat cimer és de llibre. El descens complementa perfectament el dia d'escalada, ja que es poden observar unes formacions calcàries ben curioses.

Bé, esperem que en vingui moltes més després d'aquesta. De moment, cal posar-se fort a l'Espace Vertical!