Qualsevol lloc i qualsevol amic de muntanya poden haver-nos creat una petjada suficientment pregona per impactar vigorosament en el nostre record.
Agustí Faus

diumenge 28 de setembre de 2008

"Les buis" de Presles

[Missatge inauguratiu del que serà, espero, un seguit d’escrits sobre activitats realitzades en el futur als diferents massissos que envolten Grenoble, fins a unes 3 hores de cotxe a la rodona. De fet, el CAU pot considerar que té actualment, durant 6 mesos, una subseu extraoficial (amb allotjament inclòs) a Grenoble. Per més informació, postegeu al bloc...]

Pels que no ho coneguin, Presles, al massís del Vercors, és la Vilanova de Meià dels francesos. Un poble que ha donat nom a unes parets veïnes, calcàries de tons grisencs i ataronjats, de vora 300 metres d'alçada que s'extenen al llarg de varis centenars de metres ininterrompudament, en una regió poc habitada i de bells paisatges.

Les parets de Presles
Per començar amb bon peu l’estada a Grenoble, vam decidir jo i en Martí començar per la via més clàssica d’aquesta zona, Les Buis (els boixos), que cerca els punts més febles (en el sentit d’atacables més fàcilment) de la paret. Tot i així, cal superar un llarg de 5c amb xemeneia-desplom poc còmode, així doncs us podeu imaginar com són la resta de vies d’aquesta gran paret! A l'igual que a Vilanova de Meià, podriem dir que aquí "el grau pica"!

L’equipament, però, recorda vagament el de l'escalada esportiva: parabolts cada 4-5 metres, en els trams més complicats en trobem més encara. Tot i així, la via és molt clàssica: amb diedres varis, cercant l’itinerari més evident I lògic… aquí va una ressenya de la ruta:

Accés: Des de Grenoble, anar fins al poble de Presles, passar de llarg el poble en direcció a Choranches tot pujant a un coll. Just després del coll, deixar el cotxe en un eixamplament del voral de la carretera.

Aproximació: Des de l'aparcament, baixar un tram per la vora de la carretera fins a trobar un sender, a uns 100 metres més avall de l'aparcament, que es dirigeix cap a les parets que ens queden a mà esquerra (a l'Est). Un cop arribem prop de les parets, seguir pel camí que les ressegueix sense perdre alçada, poc després de passar el pilar Béatrix (lloc en el qual les parets passen de tenir orientació oest a tenir orientació sud, és a dir, fa cantonada) pujarem per un camí que va cap a la paret. L'inici de la via està escrit discretament sobre la paret, al peu d'una diagonal que forma part del primer llarg.

L1 : curt mur 4b seguit de pujada en diagonal cap a l'esquerra, fàcil (3c). Passem de llarg una reunió d'una altra via. Seguir pujant en oblic alguns metres, i seguir una vira cap a l'esquerra durant uns 10 metres fins al peu d'un diedre.
L2 : Diedre 5a. La reunió es troba a la sortida del diedre, a la dreta.
L3 : 5b/5c en dièdre. Sostingut i lleugerament polit, però ben equipat. Podem fer Ao per superar més facilment el primer pas complicat. Reunió a l'esquerra a la sortida del diedre.
L4 : 4b fins a la vira mitjana, on caminarem uns 15 metres a l'esquerra fins arribar a la reunió. A l'inici de la vira trobarem una altra via, alguns boixos (un de gros i inestable), fins arribar a l'inici d'un diedre obert. Reunió amb 2 parabolts, un pitó vell i un altre parabolt més llunyà.En Martí, a la vira mitjana

[Nota: En aquesta vira, d'un metre d'ample, aprofitàrem per dinar i deixar passar una cordada que se’ns tirava a sobre tant com podia, malgrat algun comentari nostre. Malauradament, aquesta via és molt freqüentada, especialment per cordades amb una persona amb molt nivell que sol portar una altra persona principiant, amb la qual cosa la persona que anava sobrada de grau solia anar amb excessives presses i poca educació, fins al punt de trobar que era el més normal del món avançar-nos tot llençant-se a escalar un llarg on estàvem nosaltres, mentre en Martí escala de primer i jo l'assegurava des de la reunió, sense dir-nos ni mu. Ho vam trobar més aviat desagradable i poc segur, tot plegat.]
L5 : Diedre en 5b/5c sostingut. Al mig del llarg convé desviar-se lleugerament de la vertical del diedre cap a la dreta per superar aquest tram més fàcilment . La reunió està a l'esquerra de la sortida del diedre.
L6 : Petit mur en 4 seguit d'alguns graons. Curta lleixa fissurada una mica exposada, però protegible amb un friend de mida mitjana, seguida de xemeneia poc còmode i polida (recomanable treure's la motxilla i penjar-se-la...) on caldrà fer oposició, bastant atlètica, 5c.
L7 : Fissura sostinguda en 5b/5c si ens mantenim a la vertical, més "estètica", a l'inici i al final del llarg podem facilitar-nos els passos desviant-nos lleugerament a la dreta. Portar algunes bagues serà cosa bona per afegir anclatges de progressió al voltant dels "boixos-bonsais" que anirem trobant. Reunió lleugerament a la dreta.
L8 : Anar a cercar un couloir de boixos i remontar-lo, no hi ha anclatges però hi ha indicis de traça. Al final del couloir, pujar en diagonal a l'esquerra (4b).Reunió a fer amb els troncs de boixos que hi ha a la sortida.
Jo mateixa, en el tram final acabant ja la via
Descens: seguir un camí indicat per fites. En deu minuts arribem a l'aparcament!

divendres 26 de setembre de 2008

Perú'08 (4ª i darrera part): Ascenció al Nevado Ishinca

Després d'un intens intermedi a Huaraz (merescudes visites al Brasa Roja, presa de jugos i batidos varis per acompanyar els pertinents desayunos americanos), tornàvem a l'atac de la Cordillera Blanca, concretament, a la Quebrada Ishinca. En Martí, en Joan i la Cristina (servidora) vam anar fins a Pashpa en taxi, on vam contractar un jove mulero aspirant a guia simpàtic, xerraire i una mica eixalabrat. Quatre hores de caminada tranquila i arribàrem al camp base, al costat del refugi Ishinca (4350 m); una esplanada immensa. Quan hi vam arribar només hi havia 4 o 5 grupets de tendes, però em puc imaginar que en temporada alta (juliol) aquest prat enorme deu semblar una petitat ciutat de tendes, habitada per guies, clients, alpinistes al seu aire com nosaltres, i mules i muleros.
La Quebrada Ishinca, i al fons, el Nevado Tocllaraju.

El nostre primer objectiu aquí: l'Ishinca (5530 m), un cim d'aclimatació per als que volen anar més enllà, o una meta molt digne i amb bones vistes per qui no vol o no pot arriscar gaire més. És un cim fàcil que té al davant un altre cim encara més assequible, l'Urus, però la resta de veïns tenen força més mala gaita.

Així doncs, ens llevem a les 3h, sortim a les 4h de la matinada, i a les 7h som al peu de la glacera. Toca el sol a tot arreu menys on som nosaltres, que curiosament anirem per l'únic tros de paisatge on romàn l'ombra. Fa un fred intens, tot i que més o menys suportable... L'ascens glaciar no té gaire complicacions, les esquerdes són escasses, però avancem lents, tot i estar aclimatats el cansanci es fa notar. Enfilem metres i més metres de desnivell, fins arribar a la pala final, una pala de 45 graus molt assequible.
A dalt: Tram final de l'ascenció al Nevado Ishinca.
A baix: La Cristina i en Martí al cim de l'Ishinca, i en Joan i en Martí de nou (és el que té no portar el trípode...)

















Que estrany... són les 11h i som la darrera cordada! Tot un clàssic dels "vells" del CAU. En fi, la vista és magnífica, no hi ha gairebé núvols, i el Ranrapalca i el Tocllaraju són alguns dels 6mils que identifiquem.

Anem avall amb molta més lleugeresa, ara tocava descansar per passar al pròxim i darrer objectiu que ens voltava pel cap, el Tocllaraju. Malgrat tot, finalment vam deixar-ho córrer: una diarrea impetuosa i inoportuna de'n Martí ens fa desistir de l'intent, així que, com que ja queden pocs dies pel vol de tornada: avall que fa baixada!
Nevado Ranrapalca, des de l'Ishinca

Però tots teniem (i tenim) la mateixa idea al cap: s'ha de tornar a Cordillera Blanca, s'ha de tornar-hi més forts, més rodats, amb més experiència, i llençar-nos a tastar itineraris per les mítiques i abruptes muntanyes de Cordillera Blanca, les més maques que haguem vist mai...!