"Voie des Parisiens" à Les Trois Becs - la Pelle, Vercors

Quin tros de via i quins diedres...

Encara no havia començat el curs de francès i els dos bous del Marc i el Lluc se m'enduen a fer una clàssica del Vercors, al tros de paret que és La Pelle (La pala), al costat dels Tres Becs. L'entorn per si sol ja paga la pena de fer-hi una excursió per pujar al cim pel sender que remonta una canal, i més encara un dimecres de tardor.

Aquí tot és a prop, si no et perds, cosa que ens va passar i per tant vam aparcar el cotxe més tard del previst. Jo dormia bona part del camí, però m'anava despertant dels crits de desesperació del Marc, que tenia pressa perquè al vespre currava, i també perquè plovisquejava, falsa alarma, però. Així doncs vam agafar els trastos i en una horeta érem a la vira que mena fins el peu de la paret i vam passar el "túnel" que forma la llastra al capdamunt de la qual es troba l'R1.

No faré una descripció exaustiva de la via, que podreu trobar aquí. Cal dir que duiem varietat de ressenyes, cada qual amb un sistema de llargs i graduació una mica diferent, i que aquesta descripció del camptocamp la vam trobar molt encertada.

La via està pràcticament equipada amb pitons i una expansió a gairebé cada reunió. Tot i així cal portar material, sobretot si no fem 6a+, i aquest es posa molt bé.

La via en general és força vertical i hi ha molt d'ambient. Els desploms van compensant les rampes, de manera que la sensació de verticalitat és constant. El grau és força mantingut, sobre el cinquè, tot i que trobem alguns moments on la roca es tomba una mica i alguns llargs molt drets o desplomats, on als mortals ens cal tibar de cinta.

Bona part de l'escalada es fa sobre diedres magnífics i de bona roca, almenys en la seva part externa. Hi ha alguns punts on la roca no és tan bona, i sol coincidir amb els trams més fàcils. Així doncs, l'escalada és atlètica, però trobem una travessa molt bonica a mitja via on unes petites vetes de sílex incrustades a la pedra calcària ens permeten passar de puntetes.

M'arrepenteixo de no haver obert cap llarg, decisió que vaig comunicar al principi de la via i que no va trobar resistència, ja que em feia respecte el tema i ja se sap que passa quan vas amb gent forta i saps que no tens cap necessitat de tibar del carro. De fet, la meva resistència en roca no era l'òptima i es va fer palès a l'antepenúltim llarg on vaig suar la gota tot i pillar-me de tot lo que podia. La perfecció del penya-segat fa que la vertical es mantingui fins els últims llargs i la sortida al prat cimer és de llibre. El descens complementa perfectament el dia d'escalada, ja que es poden observar unes formacions calcàries ben curioses.

Bé, esperem que en vingui moltes més després d'aquesta. De moment, cal posar-se fort a l'Espace Vertical!