No passa cada dia
que se t'acompleixi un somni que t'acompanyava des de menut,
no passa cada dia
que et sentis partícip d'un esdeveniment verdaderament especial.
Sortosament aquest estiu, a la muntanya i amb la companyia d'un bon amic he viscut dos d'aquests moments màgics.
El primer tingué lloc el passat 20 d'agost a Montserrat:
Recordo com de petit, quan caminava per Montserrat em quedava bocabadat observant aquella formació rocosa (que anys més tard vaig saber que es deia la Cadireta) i meravellant-me de com algú podia ser capaç d'enfilar-se per allà. Per mi suposava talment una fita del tot inabastable...
Però com molt bé deia en Xesco Boix:
Si tens somnis, cuita a realitzar-los! I tal dit tal fet. Era un calorós dijous d'agost i amb el Guillem vam decidir anar a Montserrat a escalar. Rumiant vies de la cara nord, de forma innocent vaig deixar anar:
saps què m'agradaria molt escalar? la Cadireta!
I per gran sorpresa meva a les 5 de la tarda ens trobàvem al peu mateix d'aquell sostre imponent... Quina emoció i quins nervis!

Després de sortejar-nos, amb l'ajut d'un aglà, qui començava l'escalada, vam anar enfilant paret amunt fins arribar al sostre. A l'horitzó, la llum del sol començava a perdre intensitat i les sensacions afloraven sense treva a flor de pell. Aquells minuts penjats sota aquell sostre foren uns instants realment especials que evocaren i evoquen encara un munt de records.

Ben entrat al crepuscle vam coronar el cim de la Cadireta, amb les mans i els braços destrossats però amb un somriure d'orella a orella.

El segon dels moments màgics tingué lloc el darrer 8 de setembre als Alps:
Qui és la persona, que passejant per Zermatt, no s'ha quedat palplantat una bona estona contemplant aquesta piràmide tan meravellosa?

A finals de juliol, havíem planejat amb el Guillem fer una escapada als Alps a fer alguns 4.000 però la itv del cotxe ens va jugar una mala passada i vam haver de conformar-nos quedant-nos pels Pirineus.
Però com que teníem l'espina clavada, vam ajornar l'escapada fins a principis de setembre. El diumenge 30 d'agost, en plena festa major de Manresa, el Gerard va deixar anar:
titus, i per què no li foteu al Matterhorn? Jo m'ho vaig prendre com una broma però valorant-ho amb el Guillem vam decidir trucar al refugi i reservar dues places, tot i que no ho acabàvem de veure molt clar...
El dimarts mateix vam posar el Corsa en marxa cap a Suïssa i en arribar el temps no ens va acompanyar massa durant un parell de dies. Resultat: les muntanyes ben nevades i les ascensions al Zinalrothron i l'Obergabelhorn que quedaven impracticables.
Un canvi de plans ràpid i el divendres enfilem cap al refugi del Domhütte per emprendre l'endemà, la llarga, freda i fatigosa ascensió per glacera fins al cim del Dom (4.545 m). A continuació 3.000 m de descens fins al cotxe. Semblàvem dues ànimes en pena en arribar al pàrquing...


Ens agafem un dia de descans i dilluns ens trobem ja enfilant el camí que des de Zermatt ens conduirà fins al refugi del Hörnlihütte a 3.260m. Tot pujant notem encara la fatiga del Dom i no tenim molt clar si ens veurem en cor de pujar al Matterhorn (4.478 m) l'endemà.

La il·lusió ens omple d'energia i a les 4 del matí ja estem agafats a la roca, a punt de superar els 1.200 m restants fins al cim. En 4 hores, i després d'una escalada força ràpida, fem cim. És fantàstic!

El descens és delicat i es realitza pel mateix itinerari, cal anar amb compte ja que la roca està una mica descomposta i el camí és força perdedor. Cap a la 1 del migdia arribem al refugi, mengem una mica i acabem de baixar fins al cotxe.

Novament, després de 3.000 m de descens arribem al cotxe, i com no podria ser d'una altra manera, ens prenem un Toblerone per celebrar-ho!
Cap a casa falta gent!

Gràcies Guillem per compartir aquests dos somnis tan especials!
Dani.