Inici de la temporada d'esquí a Belledonne (part II): Rocher Blanc (2928 m)

El Rocher Blanc és el cim més alt que es pot pujar a Belledonne amb esquís de muntanya per un itinerari fàcil, resseguint el fons de la vall de Combe Madame. Situat al cor de Belledonne, a la bellesa del paisatge d'aquest massís s'hi suma la vista panoràmica des del cim, que abasta varis massissos alpins de nomenada. Així doncs, jo, en Martí i quatre amics més, cap a Belledonne que hi falta gent!

El desnivell positiu d'aquest itinerari és considerable per fer-lo en un sol dia (1880 m). Tot i que quan ens calçavem els esquís a les 3h de la tarda vam creuar una gent que arribava al cotxe després d'haver pujat i baixat el cim en un sol dia... i és que als voltants de Grenoble d'esquiadors friquis no en falten!

La situació del refugi "Gîte d'alpage Combe Madame" permet fraccionar la ruta en dos dies, i així ho fem, no cal forçar a principis de temporada! El refugi d'hivern està prou bé: planta baixa amb estufa de llenya, i a sobre una primera planta amb lliteres de fusta. Hi vam arribar al cap de 3 hores d'haver sortit del cotxe (717 m de desnivell); en la primera meitat del camí es travessa un bosc dens, força incòmode per als esquís (camí estret i glaçat), però més tard aquest s'eixampla a mesura que guanyem alçada.

Per fer-ho encara millor, ens varem endur cap al refugi tot el material necessari per fer una fondue per sopar! La fondue no va ser cap èxit (jo que em pensava que era el plat més fàcil del món, ja veus tu, fondre formatge): per una banda ens va sortir una massa plàstica que no es fonia, i un líquid groc bullint per l'altra. Però bé, les vistes i la neu de lendemà ho van compensar!

Des del refugi, resseguim el fons de la vall en direcció SE. A 2100 m d'altura arribem a un replà on la vall fa un gir cap al SO. Anem pujant pel traçat més fàcil fins al final de la coma, el Rocher Blanc és el pic amb més traces d'esquiadors. Enfilem la pala final. Ja arribant al cim, guanyem per fi prou alçada per veure que som al mig d'un mar de muntanyes, sensació que difícilment es pot tenir als Pirineus. Començant pel Nord, i en el sentit de les agulles del rellotge, anem reconeixent massissos: el Montblanc, el llunyà Cerví, el Monte Rossa, les Aiguilles d'Arves, la Barre des Ecrins, la Meije, el Mont Aiguille, la Dent de Crolles!

Pujant la pala final; al fons, el massís del Montblanc

Ja només queda doncs baixar lliscant: la neu en tot moment és immillorable, una capa superficial de neu pols sobre una capa de neu dura estable fins arribar al bosc. Per rematar-ho, al vespre fem una raclette, i aquesta vegada sí que surt bé!

Vista panoràmica des del cim

Inici de la temporada d'esquí a Belledonne (part I): el Grand Colon (2394 m)

Un cop habituats a l'hivern alpí després de l'estada al desert, inaugurem la temporada d'esquí de rando. Divendres m'escapo amb el Pablo, company de casa (coloc, en diuen aquí) al Grand Colon, un cim visible des de Grenoble amb una atractiva pala final.

El Grand Colon, el cim de la dreta amb la pala cimera

Es troba al massís de Belledonne, el més alt dels tres que envolten la ciutat (el Grand Pic fa 2977 m) i en 45 minuts tenim el cotxe aparcat a 1130 m i ens calcem els esquís. Pugem primer per pista i després entre el bosc, fins que aquest desapareix i arribem a la baraque du Colon, a 1748 m.

Baraque du Colon, 1748 m

El massís de la Chartreuse, amb el Chamechaude (esquerra) i la Dent de Crolles (centre), per sobre el mar de núvols a la Vall del Grésivaudan

En aquest punt travessem cap al sud i després cap al sud-est per anar a buscar la carena sud-oest, que seguim fins pràcticament el cim. Poc abans, però, tornem a creuar cap al nord, per sobre de l'entonnoir (embut) per anar a buscar l'anhelada pala.

Anant a buscar l'espatlla sud-oest

Cap al cim, per la fàcil carena

Aquí ens avança un bon home que sembla que ha pujat els 1300 m de desnivell en un pimpam, una excursió de tarda, segons ell. El cansament de principi de temporada és més que evident, però només queda remuntar la pala final i ja som al cim del Grand Colon, a 2394 m.

En primer pla, la pala del Gran Colon i al fons, la de Dent de Crolles, un altre cim amb una pala ben visible des de Grenoble que també té molts pretendents.

El Vercors amb l'inconfusible Mont Aiguille

El mal de cames no em deixa baixar amb tanta elegància com voldria, i això que la neu està genial. Un cop feta la pala, seguim per on hem vingut, enlloc de seguir recte avall, cap a l'embut, on no hi ha traça i a mi em sembla forçar massa (200 m a 40º, algunes roques). Ja en tinc prou amb la resta de la baixada, especialment el tros de bosc, que exigeix estar atent.

Al final una excursió de 5 hores, un bon inici de temporada i un escalfament pel cap de setmana.

Conrado-Altamira al Gra de Fajol Gran

Hola!!!

doncs aquí una nova entrada al blog, encara n'hi ha alguna altra que hauria de fer aviat (si ja ho se, la de bolivia...), però temps al temps!!

Aquest divendres, en Pere Aranda, la Laura Piera, la Maria i un servidor van anar cap a Vallter, la Laura i la Maria van anar a fer una raquetada cap al pic de la Dona, Bastiments, Gra de Fajol Gran i tornada al refu de Vallter.

De mentres, en Pere i jo, ens dirigiem cap a la paret del Gra de Fajol Gran amb la intenció de provar sort amb el corredor Phoenix, un cop a peu de via veiem que hi ha una cordada encara esperant a la Phoenix i en canvi a la Conrado-Altamira només hi ha una cordada que va a un ritme impressionant, amb la qual cosa ens decidim per aquesta via...

Quan ens equipem i comencem a escalar dona la sensació que la cordada de davant ja ha acabat el corredor... perfecte, via lliure, som-hi doncs!!! Comença en Pere amb un primer llarg una mica compromés amb una sortida que té la seva història, al final en Pere ho solventa perfectament, al cap d'un moment munta R i començo a pujar... un cop a la R i mentre fem canvi de material, sense previ avis un pedrot cau de no se sap on al cap d'en Pere, menys mal que portava casc nou i tot es queda en un petit ensurt (tot i que necessitarà un casc nou...).

Després d'uns moments de recuperació, decidim continuar endavant, segon i tercer llarg en perfectes condicions... tot a piolet tracció, amb ressalts molt xulos i interessants!!! una disfrutada...

i comença el quart i últim llarg... comença fàcil fins a arribar a un tram de mixte, una mica expo... moments una mica adreanlinics... assegurar cada 1 m (quan no es va bé de coco... doncs a posar molts seguros!!!! jejeje), posar-hi una mica de confiança i cap amunt...

i això és tot... 4 llargs increibles en una de les vies més espectaculars del Gra de Fajol!!!!

no vam fer fotos (això s'ha de millorar...), aquí ús deixo una ressenya de la via treta de ressenya.net i els enllaços d'aquesta pàgina i d'infohielo on hi ha alguna foto del mateix dia que nosaltres vam fer la via.

http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=284

http://www.infohielo.com/asp/condicporzona.asp?Zona=Otras%20Zonas

la primera hivernal de la temporada no podia ser millor... gran estrena!!!! que el ritmo no pare, no pare!!!!

fins la pròxima

El cim del Marroc

El passat 29 de desembre de 2009 vam pujar la muntanya més alta del Marroc, el Djebel Toubkal de 4167m! De ressenyes d’aquesta ascensió en trobareu a patades, però aquesta és la nostra experiència allà.

El 28 de desembre érem a Marrakech i ben d’hora al matí vam anar a l’estació de taxis que van cap a Asni, als afores de la ciutat (on s’estan construint uns complexos residencials tipus Marina d’Or). Vam compartir un Grand Taxi cap a Imlil directe per 50DH cadascú. Per entendre’ns 10-11DH és un 1€. Per tant, ens va costar uns 5€. El trajecte és d’una hora i quart/hora i mitja.

Un cop a Imlil ens van oferir una mula per carregar les bosses fins al Refugi del Toubkal o Nelter. Ens va costar 150DH portar les bosses, creiem que per 100DH es pot aconseguir...uhmm jeje. Vam començar a remuntar la vall del riu Ait-Mizane, mentre ens anàvem creuant amb alguns grups guiats, majoritàriament espanyols i anglesos que anaven, com nosaltres, fins al refugi, per l’endemà pujar el Toubkal. L’aproximació van ser unes 4 i mitja amb un desnivell d’uns 1300m, en la qual vam trobar neu ja arribats al refugi.

La capacitat del refu és d’unes 80 persones i estava bastant ple! Mentre ens situàvem a la nostra habitació, hi havia persones que estaven fora provant els grampons per primera vegada. Vam ajudar uns quants a lligar-se’ls i a progressar amb ells. Semblava el cicle hivernal del CAU! jeje Molts d’aquests, el dia següent no van pujar. Hi havia poca neu, però la que hi havia estava força gelada, l’ús de grampons i piolet era imprescindible. Tres dies abans, havia mort un escalador només a mitja hora del refugi, a conseqüència d’una fatídica relliscada i de no portar piolet.

Després de sopar cuscús i conèixer una mica les diferents persones que ens acompanyarien en l’ascensió el dia següent, vam anar a dormir, posant el despertador a les 6.45h. Tot i així, no va caldre el despertador, perquè no sé qui es va llevar abans, va obrir el llum de l’habitació i anaven xerrant com si estessin sols.

L’ascensió al Toubkal ens va comportar unes 3 hores i poc des del refugi. Les vistes des del cim són espectaculars amb els altres cims nevats de l’Atles en primer terme i la plana desèrtica com a teló de fons. Val molt la pena!!

De baixada, són unes 6-7 hores des del cim per tornar a Imlil. Vam arribar ja fosc i vam anar a dormir a un altre refugi del CAF, que està davant de la parada de taxis que van cap a Marrakech.

Aiguille Dibona (3131 m), Massif des Écrins: Voie du Nain + Voie normale

La Dibona. Aquest cap de setmana posem cap a la Dibona, un d’aquells cims mítics a tatxar de la llista. Aquesta agulla, de perfil impossible de confondre, ha inspirat tota mena de lirismes en la literatura de muntanya, com ara la cita de Gaston Rebuffat:

"Cette aiguille est un monument de pierre donné aux hommes par la terre et le temps, extraordinaire sculpture dans le ciel de l’Oisans, dans sa lumière et son silence."

(Aquesta agulla és un monument de pedra regalat als homes per la terra i el temps, escultura extraordinària en el cel de l’Oisans, en la seva llum i el seu silenci).

Fletxa de granit, dit amenaçador, llamp que sorgeix de la terra… El millor és contemplar-ne la silueta tot pujant al refuge du Soreiller:

Pugem a bon ritme els 1200 metres de desnivell que separen el fons de la vall on deixem el cotxe (a les Étages, poc abans del poble de La Bérarde) del refuge du Soreiller, al peu de l’agulla. En dues hores hi som. En un primer moment el camí puja fent ziga-zagues que ens fan guanyar alçada ràpidament en un terreny de fort pendent, per decantar-se cap a l’est cap al fons d’un torrent que creuem. Aquest torrent davalla en una vall estreta que progressivament es va eixamplant a mesura que guanyem alçada. Ben aviat veiem al fons de la vall el perfil estilitzat de l’agulla i el refugi al seu peu. Travessem una gran extensió amb poc pendent, i finalment remuntem la darrera pendent, més llarga del que sembla a primer cop d’ull, a base de nombroses ziga-zagues altre cop.

El refugi, durant el període en què no és guardat com és el cas d’aquest cap de setmana, té una vintena de places (i no quaranta com indica la seva web), i el nombre d’habitants per aquest disabte en dobla ben bé la seva capacitat. Cap problema, la gent es reparteix entre el menjador i el terra de l’habitació. Uns francesos fan una petita enquesta entre els presents per veure si hi haurà gaire gent a la via que volen fer (la mateixa que nosaltres) I sembla ser que no serem multitud. Perfecte!

A diferència d’altres cims mítics dels Alps, la cara sud n’és la cara més temible, on discorren les vies més dures. El cim va ser atacat per primer cop el 1913 per un guia que li va donar el nom, tot vorejant-la per l’oest fins arribar a una bretxa al peu de l’aresta nord, menys ferotge, on una escalada fàcil durant uns 60 metres porta al cim. Per arribar a l'aresta, s'hi pot anar caminant voltejant la Dibona per l'Oest, però des de fa uns pocs anys hi ha una altra opció:més entretinguda: escalar per la cara Est de la Dibona la voie du nain; via on a cada reunió us hi trobareu un simpàtic nan, d’aquí el nom de la via. Aquesta via acaba ben a prop de la bretxa on comença l’aresta Nord, la qual cosa permet fer el cim d’una manera divertida, còmoda i fàcil tot fent la volta a la Dibona, ja que es puja a la bretxa on s’inicia la via normal escalant la cara est, es baixa primer rapelant l’aresta nord (un sol ràpel si tenim dues cordes de 50 m) i després caminant vorejant l’agulla pel seu vessant oest.

Des del refugi, per arribar al peu de la voie du Nain cal contornejar tota la cara sud de la Dibona en direcció Est, fins arribar al peu d’un esperó que té a la dreta un diedre marcat. La nostra via comença a la dreta d’aquest diedre, un spit ben visible sobre una placa tumbada a uns 6 metres del terra ens indica l’inici de la via.

Sortim del refugi a les 8h i arribem a les 8h45 a peu de via, preparem el material i som a punt just en el moment en què la llum del sol il.lumina tota la cara est on ens disposem a escalar.

La via del nan té 5 llargs, ben equipats. El primer llarg (IV+) és una placa tumbada que puja en diagonal cap a l’esquerra, seguint la línia més fàcil, el darrer pas just abans de la reunió és un petit flanqueig delicat (d’aquells en què t’enrecordes que els francesos de vegades són una mica avars amb la graduació). El segon llarg puja recte amunt, amb un pas vertical de IV+, i acaba cap a la dreta. El tercer i quart llarg són ben fàcils (III+), I el cinquè puja primer recte amunt per un diedre tumbat, i després es desvia cap a l’esquerre en direcció a la bretxa dels Clochetons Gunneng, el cim bífid que ens separa de la Dibona.

Primer llarg de la voie du nain

R1

R3 - Amélie va passar per aquí?

Darrer llarg de la voie du nain

Les Clochetons Gunneng

En Pablo i jo a la R5, a la bretxa dels Clochetons Gunneng. Darrera nostra, a l'esquerra, els Clochetons, a la dreta, l'aresta Nord de la Dibona.

Sortint de la via del nan, que ens ha deixat a la bretxa dels Clochetons, baixem uns pocs metres, flanquejem els Clochetons per la base i ja som a la R0 de l’aresta Nord, on comença realment la via normal.

Vista des del camí de baixada (o camí d'accés a la via normal) de l'aresta nord. en taronja, el flanqueig que cal fer (el millor és passar en ensamble) fins el peu de l'aresta.

El primer llarg és un diedre fàcil, tumbat, d’uns 20 metres, a la sortida del qual arribem a la R1, equipat amb algun que altre pitó. Si treiem el cap a la dreta veiem l’imponent paret SW, que cau a plomb. El segon llarg puja en diagonal cap a l’esquerra, seguint unes fisures que faciliten l’escalada, també trobarem algun pitó espars. La R2 està a uns 10 metres del cim, on hi arribem cadascun per separat, assegurant-nos des de la R2 i amb un friend intermig, d’aquells de “per si les mosques”.

R2 de l'aresta Nord

Cim!

Vistes cap al Sud des del cim de la Dibona

Feina feta! Però tot baixant al cotxe ja em barrina pel cap la idea de tornar la propera temporada a fer una via a la impressionant cara Sud de la dibona, la via Berthet-Boell-Stofer darrerament força popular entre els catalans que pugen per aquestes contrades.

Chartreuse: Poussez pas derrière, a la Dent de Crolles

M'escapo amb el Marc i la Myrtille, un dimarts de sol, a fer el Pilier Tobey a la cara est del Chamchaude, un cim que havia fet algun vespre amb esquís de muntanya ara fa sis mesos i que és el més alt del massís de la Chartreuse, a tocar de Grenoble. No estic a to en els passos durs, però per sort em toca obrir els llargs fàcils i la via resulta molt xula. Surt gairebé al cim i cal fer un centenar de metres per arribar a la creu. Les boires intermitents ens permetent veure el Mont Blanc darrere la Dent de Crolles, el següent objectiu.

Cara est del Chamchaude, des de la Dent de Crolles

Anuncien un diumenge prou favorable, almenys al matí, així que ens decidim amb la Cristina a fer una escalada fàcil a la Dent de Crolles. Aquest cim de la Chartreuse, el segon més alt, és ben visible des de casa nostra i té una pendent herbosa que tot l'hivern passat vam veure nevada. Ara tenim la pala al davant, però ben verda.

Cara sud-oest de la Dent de Crolles

La Dent està envoltada per una muralla de roca, amb ben poques escletxes que permeten pujar-hi caminant, cosa que no evita que riuades de gent es dirigeixin cap al cim. Els que hi pugen escalant tenen molt diverses alternatives per gairebé totes les cares. La via que ens proposem fer discorre per la cara sud-oest i és força irregular, amb feixes, passos durs i alguna xemeneia. Tal i com indica el seu nom (no empenyeu per darrera), és força freqüentada perquè ofereix una escalada fàcil, segura i sense gaire compromís.

Itinerari de la via

Les boires baixes no ens permeten veure la plana de Grenoble, però si poden distingir alguns cim principals de la Chartreuse, com el Chamchaude i el Grand Som i d'altre de secundaris.

El Roc d'Arguille i, al fons, el Gran Som

El primer llarg no passa del IV i pujar per una placa fins una petita terrassa sota un desplom. Allà comença el segon llarg de la via, amb un petit pas desplomat, el més dur de tota l'ascensió però que no passa de V. La resta del llarg es camina per una canal i el tercer té un pas de diedre-xemeneia no del tot evident.

Acabant el tercer llarg

Llavors cal desplaçar-se uns cinquanta metres a l'esquerra, per una feixa "de peatge" fins arribar a un punt on tres ressalts ben marcats i diversos ens barren el pas: el primer és atlètic i agradable, el segon és una placa relliscosa i poc agraïda i finalment hi ha un pas dur que es pot franquejar fàcilment per la dreta.

La feixa central de la via des de baix

La feixa central de la via des de dalt

L'última dificultat de la via és una xemeneia polida per l'aigua i de passos evidents que ens acabaran de fer suar. Sort que la col·locació de les assegurances està pensada per a pares de família... Només ens falta superar una petita placa de III per arribar al prat que mena al cim.

Acabant l'últim llarg

El cim amb la creu reglamentària, al fons

La baixada es fa per un d'aquelles escletxes de la muralla: el pas de l'Œil (la primera lletra és una o i una e lligades, és a dir, "oeil", que vol dir "ull"). Aquí hi coincidim escaladors que baixem i excursionistes i diumenjaires en ambós sentits.

el pas de l'Œil

L'amenaça de pluja va prenent cos, però encara ens permet dinar al col des Ayes i baixar al cotxe, al col du Coq.

I la setmana que ve, si el temps ens ho permet, cap a l'agulla Dibona!

Somnis fets realitat

No passa cada dia
que se t'acompleixi un somni que t'acompanyava des de menut,
no passa cada dia
que et sentis partícip d'un esdeveniment verdaderament especial.

Sortosament aquest estiu, a la muntanya i amb la companyia d'un bon amic he viscut dos d'aquests moments màgics.

El primer tingué lloc el passat 20 d'agost a Montserrat:

Recordo com de petit, quan caminava per Montserrat em quedava bocabadat observant aquella formació rocosa (que anys més tard vaig saber que es deia la Cadireta) i meravellant-me de com algú podia ser capaç d'enfilar-se per allà. Per mi suposava talment una fita del tot inabastable...

Però com molt bé deia en Xesco Boix: Si tens somnis, cuita a realitzar-los! I tal dit tal fet. Era un calorós dijous d'agost i amb el Guillem vam decidir anar a Montserrat a escalar. Rumiant vies de la cara nord, de forma innocent vaig deixar anar: saps què m'agradaria molt escalar? la Cadireta!
I per gran sorpresa meva a les 5 de la tarda ens trobàvem al peu mateix d'aquell sostre imponent... Quina emoció i quins nervis!

Després de sortejar-nos, amb l'ajut d'un aglà, qui començava l'escalada, vam anar enfilant paret amunt fins arribar al sostre. A l'horitzó, la llum del sol començava a perdre intensitat i les sensacions afloraven sense treva a flor de pell. Aquells minuts penjats sota aquell sostre foren uns instants realment especials que evocaren i evoquen encara un munt de records.

Ben entrat al crepuscle vam coronar el cim de la Cadireta, amb les mans i els braços destrossats però amb un somriure d'orella a orella.


El segon dels moments màgics tingué lloc el darrer 8 de setembre als Alps:

Qui és la persona, que passejant per Zermatt, no s'ha quedat palplantat una bona estona contemplant aquesta piràmide tan meravellosa?

A finals de juliol, havíem planejat amb el Guillem fer una escapada als Alps a fer alguns 4.000 però la itv del cotxe ens va jugar una mala passada i vam haver de conformar-nos quedant-nos pels Pirineus.

Però com que teníem l'espina clavada, vam ajornar l'escapada fins a principis de setembre. El diumenge 30 d'agost, en plena festa major de Manresa, el Gerard va deixar anar: titus, i per què no li foteu al Matterhorn? Jo m'ho vaig prendre com una broma però valorant-ho amb el Guillem vam decidir trucar al refugi i reservar dues places, tot i que no ho acabàvem de veure molt clar...

El dimarts mateix vam posar el Corsa en marxa cap a Suïssa i en arribar el temps no ens va acompanyar massa durant un parell de dies. Resultat: les muntanyes ben nevades i les ascensions al Zinalrothron i l'Obergabelhorn que quedaven impracticables.

Un canvi de plans ràpid i el divendres enfilem cap al refugi del Domhütte per emprendre l'endemà, la llarga, freda i fatigosa ascensió per glacera fins al cim del Dom (4.545 m). A continuació 3.000 m de descens fins al cotxe. Semblàvem dues ànimes en pena en arribar al pàrquing...
Ens agafem un dia de descans i dilluns ens trobem ja enfilant el camí que des de Zermatt ens conduirà fins al refugi del Hörnlihütte a 3.260m. Tot pujant notem encara la fatiga del Dom i no tenim molt clar si ens veurem en cor de pujar al Matterhorn (4.478 m) l'endemà.

La il·lusió ens omple d'energia i a les 4 del matí ja estem agafats a la roca, a punt de superar els 1.200 m restants fins al cim. En 4 hores, i després d'una escalada força ràpida, fem cim. És fantàstic!
El descens és delicat i es realitza pel mateix itinerari, cal anar amb compte ja que la roca està una mica descomposta i el camí és força perdedor. Cap a la 1 del migdia arribem al refugi, mengem una mica i acabem de baixar fins al cotxe.

Novament, després de 3.000 m de descens arribem al cotxe, i com no podria ser d'una altra manera, ens prenem un Toblerone per celebrar-ho!

Cap a casa falta gent!
Gràcies Guillem per compartir aquests dos somnis tan especials!

Dani.