"Voie des Parisiens" à Les Trois Becs - la Pelle, Vercors

Quin tros de via i quins diedres...

Encara no havia començat el curs de francès i els dos bous del Marc i el Lluc se m'enduen a fer una clàssica del Vercors, al tros de paret que és La Pelle (La pala), al costat dels Tres Becs. L'entorn per si sol ja paga la pena de fer-hi una excursió per pujar al cim pel sender que remonta una canal, i més encara un dimecres de tardor.

Aquí tot és a prop, si no et perds, cosa que ens va passar i per tant vam aparcar el cotxe més tard del previst. Jo dormia bona part del camí, però m'anava despertant dels crits de desesperació del Marc, que tenia pressa perquè al vespre currava, i també perquè plovisquejava, falsa alarma, però. Així doncs vam agafar els trastos i en una horeta érem a la vira que mena fins el peu de la paret i vam passar el "túnel" que forma la llastra al capdamunt de la qual es troba l'R1.

No faré una descripció exaustiva de la via, que podreu trobar aquí. Cal dir que duiem varietat de ressenyes, cada qual amb un sistema de llargs i graduació una mica diferent, i que aquesta descripció del camptocamp la vam trobar molt encertada.

La via està pràcticament equipada amb pitons i una expansió a gairebé cada reunió. Tot i així cal portar material, sobretot si no fem 6a+, i aquest es posa molt bé.

La via en general és força vertical i hi ha molt d'ambient. Els desploms van compensant les rampes, de manera que la sensació de verticalitat és constant. El grau és força mantingut, sobre el cinquè, tot i que trobem alguns moments on la roca es tomba una mica i alguns llargs molt drets o desplomats, on als mortals ens cal tibar de cinta.

Bona part de l'escalada es fa sobre diedres magnífics i de bona roca, almenys en la seva part externa. Hi ha alguns punts on la roca no és tan bona, i sol coincidir amb els trams més fàcils. Així doncs, l'escalada és atlètica, però trobem una travessa molt bonica a mitja via on unes petites vetes de sílex incrustades a la pedra calcària ens permeten passar de puntetes.

M'arrepenteixo de no haver obert cap llarg, decisió que vaig comunicar al principi de la via i que no va trobar resistència, ja que em feia respecte el tema i ja se sap que passa quan vas amb gent forta i saps que no tens cap necessitat de tibar del carro. De fet, la meva resistència en roca no era l'òptima i es va fer palès a l'antepenúltim llarg on vaig suar la gota tot i pillar-me de tot lo que podia. La perfecció del penya-segat fa que la vertical es mantingui fins els últims llargs i la sortida al prat cimer és de llibre. El descens complementa perfectament el dia d'escalada, ja que es poden observar unes formacions calcàries ben curioses.

Bé, esperem que en vingui moltes més després d'aquesta. De moment, cal posar-se fort a l'Espace Vertical!

"Les buis" de Presles

[Missatge inauguratiu del que serà, espero, un seguit d’escrits sobre activitats realitzades en el futur als diferents massissos que envolten Grenoble, fins a unes 3 hores de cotxe a la rodona. De fet, el CAU pot considerar que té actualment, durant 6 mesos, una subseu extraoficial (amb allotjament inclòs) a Grenoble. Per més informació, postegeu al bloc...]

Pels que no ho coneguin, Presles, al massís del Vercors, és la Vilanova de Meià dels francesos. Un poble que ha donat nom a unes parets veïnes, calcàries de tons grisencs i ataronjats, de vora 300 metres d'alçada que s'extenen al llarg de varis centenars de metres ininterrompudament, en una regió poc habitada i de bells paisatges.

Les parets de Presles

Per començar amb bon peu l’estada a Grenoble, vam decidir jo i en Martí començar per la via més clàssica d’aquesta zona, Les Buis (els boixos), que cerca els punts més febles (en el sentit d’atacables més fàcilment) de la paret. Tot i així, cal superar un llarg de 5c amb xemeneia-desplom poc còmode, així doncs us podeu imaginar com són la resta de vies d’aquesta gran paret! A l'igual que a Vilanova de Meià, podriem dir que aquí "el grau pica"!

L’equipament, però, recorda vagament el de l'escalada esportiva: parabolts cada 4-5 metres, en els trams més complicats en trobem més encara. Tot i així, la via és molt clàssica: amb diedres varis, cercant l’itinerari més evident I lògic… aquí va una ressenya de la ruta:

Accés: Des de Grenoble, anar fins al poble de Presles, passar de llarg el poble en direcció a Choranches tot pujant a un coll. Just després del coll, deixar el cotxe en un eixamplament del voral de la carretera.

Aproximació: Des de l'aparcament, baixar un tram per la vora de la carretera fins a trobar un sender, a uns 100 metres més avall de l'aparcament, que es dirigeix cap a les parets que ens queden a mà esquerra (a l'Est). Un cop arribem prop de les parets, seguir pel camí que les ressegueix sense perdre alçada, poc després de passar el pilar Béatrix (lloc en el qual les parets passen de tenir orientació oest a tenir orientació sud, és a dir, fa cantonada) pujarem per un camí que va cap a la paret. L'inici de la via està escrit discretament sobre la paret, al peu d'una diagonal que forma part del primer llarg.

L1 : curt mur 4b seguit de pujada en diagonal cap a l'esquerra, fàcil (3c). Passem de llarg una reunió d'una altra via. Seguir pujant en oblic alguns metres, i seguir una vira cap a l'esquerra durant uns 10 metres fins al peu d'un diedre.
L2 : Diedre 5a. La reunió es troba a la sortida del diedre, a la dreta.
L3 : 5b/5c en dièdre. Sostingut i lleugerament polit, però ben equipat. Podem fer Ao per superar més facilment el primer pas complicat. Reunió a l'esquerra a la sortida del diedre.

L4 : 4b fins a la vira mitjana, on caminarem uns 15 metres a l'esquerra fins arribar a la reunió. A l'inici de la vira trobarem una altra via, alguns boixos (un de gros i inestable), fins arribar a l'inici d'un diedre obert. Reunió amb 2 parabolts, un pitó vell i un altre parabolt més llunyà.En Martí, a la vira mitjana

[Nota: En aquesta vira, d'un metre d'ample, aprofitàrem per dinar i deixar passar una cordada que se’ns tirava a sobre tant com podia, malgrat algun comentari nostre. Malauradament, aquesta via és molt freqüentada, especialment per cordades amb una persona amb molt nivell que sol portar una altra persona principiant, amb la qual cosa la persona que anava sobrada de grau solia anar amb excessives presses i poca educació, fins al punt de trobar que era el més normal del món avançar-nos tot llençant-se a escalar un llarg on estàvem nosaltres, mentre en Martí escala de primer i jo l'assegurava des de la reunió, sense dir-nos ni mu. Ho vam trobar més aviat desagradable i poc segur, tot plegat.]
L5 : Diedre en 5b/5c sostingut. Al mig del llarg convé desviar-se lleugerament de la vertical del diedre cap a la dreta per superar aquest tram més fàcilment . La reunió està a l'esquerra de la sortida del diedre.

L6 : Petit mur en 4 seguit d'alguns graons. Curta lleixa fissurada una mica exposada, però protegible amb un friend de mida mitjana, seguida de xemeneia poc còmode i polida (recomanable treure's la motxilla i penjar-se-la...) on caldrà fer oposició, bastant atlètica, 5c.
L7 : Fissura sostinguda en 5b/5c si ens mantenim a la vertical, més "estètica", a l'inici i al final del llarg podem facilitar-nos els passos desviant-nos lleugerament a la dreta. Portar algunes bagues serà cosa bona per afegir anclatges de progressió al voltant dels "boixos-bonsais" que anirem trobant. Reunió lleugerament a la dreta.

L8 : Anar a cercar un couloir de boixos i remontar-lo, no hi ha anclatges però hi ha indicis de traça. Al final del couloir, pujar en diagonal a l'esquerra (4b).Reunió a fer amb els troncs de boixos que hi ha a la sortida.

Jo mateixa, en el tram final acabant ja la via

Descens: seguir un camí indicat per fites. En deu minuts arribem a l'aparcament!

Perú'08 (4ª i darrera part): Ascenció al Nevado Ishinca

Després d'un intens intermedi a Huaraz (merescudes visites al Brasa Roja, presa de jugos i batidos varis per acompanyar els pertinents desayunos americanos), tornàvem a l'atac de la Cordillera Blanca, concretament, a la Quebrada Ishinca. En Martí, en Joan i la Cristina (servidora) vam anar fins a Pashpa en taxi, on vam contractar un jove mulero aspirant a guia simpàtic, xerraire i una mica eixalabrat. Quatre hores de caminada tranquila i arribàrem al camp base, al costat del refugi Ishinca (4350 m); una esplanada immensa. Quan hi vam arribar només hi havia 4 o 5 grupets de tendes, però em puc imaginar que en temporada alta (juliol) aquest prat enorme deu semblar una petitat ciutat de tendes, habitada per guies, clients, alpinistes al seu aire com nosaltres, i mules i muleros.

La Quebrada Ishinca, i al fons, el Nevado Tocllaraju.

El nostre primer objectiu aquí: l'Ishinca (5530 m), un cim d'aclimatació per als que volen anar més enllà, o una meta molt digne i amb bones vistes per qui no vol o no pot arriscar gaire més. És un cim fàcil que té al davant un altre cim encara més assequible, l'Urus, però la resta de veïns tenen força més mala gaita.

Així doncs, ens llevem a les 3h, sortim a les 4h de la matinada, i a les 7h som al peu de la glacera. Toca el sol a tot arreu menys on som nosaltres, que curiosament anirem per l'únic tros de paisatge on romàn l'ombra. Fa un fred intens, tot i que més o menys suportable... L'ascens glaciar no té gaire complicacions, les esquerdes són escasses, però avancem lents, tot i estar aclimatats el cansanci es fa notar. Enfilem metres i més metres de desnivell, fins arribar a la pala final, una pala de 45 graus molt assequible.

A dalt: Tram final de l'ascenció al Nevado Ishinca.
A baix: La Cristina i en Martí al cim de l'Ishinca, i en Joan i en Martí de nou (és el que té no portar el trípode...)

Que estrany... són les 11h i som la darrera cordada! Tot un clàssic dels "vells" del CAU. En fi, la vista és magnífica, no hi ha gairebé núvols, i el Ranrapalca i el Tocllaraju són alguns dels 6mils que identifiquem.

Anem avall amb molta més lleugeresa, ara tocava descansar per passar al pròxim i darrer objectiu que ens voltava pel cap, el Tocllaraju. Malgrat tot, finalment vam deixar-ho córrer: una diarrea impetuosa i inoportuna de'n Martí ens fa desistir de l'intent, així que, com que ja queden pocs dies pel vol de tornada: avall que fa baixada!

Nevado Ranrapalca, des de l'Ishinca

Però tots teniem (i tenim) la mateixa idea al cap: s'ha de tornar a Cordillera Blanca, s'ha de tornar-hi més forts, més rodats, amb més experiència, i llençar-nos a tastar itineraris per les mítiques i abruptes muntanyes de Cordillera Blanca, les més maques que haguem vist mai...!

EXPEDICIÓ BOLIVIA-PERÚ 2008

TROTANT PELS ANDES

De vegades resulta ben fàcil preparar un viatge. Una trucada d’en Ferran, una estona d’internet i ja tenim bitllets, això a finals de maig. El 25 de Juny volavem cap a Bolivia.

La ciutat de la Paz ens va resultar un excel·lent camp base per a totes les activitats. Una ciutat de caràcter jove, amb molta vida, amb tot el que necessitavem. Entre pintades de “Evo, poder indígena”, mercats, venedors de “jugos”, colectivos sorollosos... ens agradava estar per allà.



Els nostres plans de muntanya es centraven en la Cordillera Real. Abans d’això ens vam dirigir uns dies a la Cordillera Quimsa Cruz amb l’objectiu d’aclimatar.
Molt contents, finalment vam poder fer allò que ens anavem proposant, aquesta és la nostra història:


PETIT ALPAMAYO (5379 m, AD) - PROMESA ADOLESCENT

El petit Alpamayo és una d’aquelles muntanyes que quan veus una fotografia el primer que penses és: jo vull pujar aquí! Vam arribar a aquell campament base tant ben parit un vespre. El llac hi donava el contrast que necessitava, era un lloc de calma enmig de muntanyes que em posaven nerviós.



Els rituals nocturns dins la tenda per preparar-se per sortir de matinada sempre m’han agradat. Es parla allò justet, en general no hi ha sorolls i l’encefalograma va que vola. L’ascenció és llarga, cal arribar a la glacera, remontar-la i pujar el cim de la punta Tarija per tornar a baixar fins trobar-se de cara la famosa imatge del Alpamayo Chico. Una desgrimpada porta fins a l’inici de l’aresta, que ja pel seu llom perfecte va directe al cim, després d’alguns trams drets que ens recorden on som. Em venen força records al cap del primer cop que vaig ser als Andes, i aquells darrers metres fins al cim són quasi perfectes. Al sud, l’enorme i infinit altiplà marró, amb la imatge borrosa d’aquell Sajama que ens va sacsejar fa uns anys. Al nord, el mar de núvols, sota dels quals s’amaguen els rius amazònics. A Est i Oest, muntanyes, color blanc. Amb molta sort, aquesta brújula la disfrutaríem en la resta d’escalades.

CONDORIRI (5648 m, AD+) - UN CAMÍ DIRECTE AL CEL


Descansem un dia al campament, molt dormir, poc menjar, bones passejades pel llac i algunes converses interessants. L’aclimatació va força bé i demà intentarem la "Cabeza del Condor".
Sort que fem de nit tota l’aproximació fins la glacera. Una tortura de tartera, molt inclinada, ens fa suar i no ens deixa agafar cap ritme. Un cop surt el sol toquem neu, el cim ja no sembla tant lluny i agafa uns colors càlids impressionants. El passeig per la glacera ens recorda que estem a força alçada.


Un cop sota la piràmide, ben espectacular, s’agafa un corredor que ens porta fins l’aresta, penjada, estreta, dreta i desafiant... un camí directe al cel. Un primer llarg de psicocorda i amunt, com caminar pels núvols. Fotos, filmacions i concentració per anar avall. A la glacera, ens relaxem, i asseguts pensem en que ens agrada estar aquí.



ILLIMANI (6462 m, PD+) - AMUNT AMUNT


L’Illimani és la muntanya més alta de la Cordillera Real. Després d’un parell de dies jalant i rejalant per la Paz, muntem tot el sidral per intentar aquest cim. Malgrat és el guardià de la ciutat, arribar-hi suposa un bon dia de peripècies amb cotxe. A Pinaya coneixem l’Alfredo, ell i els seus germans seran un bon suport aquests dies. També compartirem el temps amb l’Hegoi i el Jose, disposats també a intentar cim. Després d’un campament base enfilem cap a un petit niu d’àligues a 5500 metres, un raconet entranyable, amb vistes cap a la ciutat de la Paz. Realitzem gairebé tota l’ascenció de nit. Trobem pendents ben llargues i fortes. No ens aturem, fa massa fred. Esbufego, no he passat massa bona nit. A l’aresta hi comença a tocar el sol, no ens queda masssa per arribar-hi i pot ser la nostra petita injecció de moral. De fet ho és i el sol ens reconforta una mica.


Ja estem a 6200 metres i queda la part final, que ens fa avançar lents però amb força alegria perque ara ja estem segurs que trepitjarem cim. No perdo les forces per fotografiar i filmar, son moments que també vull compartir amb d’altres persones, que també els porto amb mi. Fins aquí hem arribat, el punt més alt que tots dos hem estat mai. Alegria, satisfacció, uns riures i de nou concentració per un llarg descens. A Pinaya, la familia de l’Alfredo ens prepara una Pachamanca, un “corderito” a la parrilla d’allò més tradicional, quin dia!



HUAYNA POTOSÍ SUD (5950 m, AD+) - PASSIÓ


Volem més. Ens atrau la via dels francesos al Huayna Potosí Sud. Dormim al refugi de llauna que l’Hugo ens deixa la clau. Aquell matí em trobo fatal, em doblego de mal de panxa, estic a punt de dir-li al Ferran que ho sento però que passo, però no ho faig, i a mesura que camino en la nit se’m va passant. Això ja és una rutina, dos frontals solitaris en un univers en blanc i negre. I ja amb llum ens trobem davant la paret de neu del cim sud, una pendent homogenea de 300 m a 60º.


Som-hi! Les condicions son ben bones i disfrutem d’una escalada esplèndida. Un cop a l’aresta cimera, l’espectacle ens deixa ben al·lucinats i recorro els darrers metres convençut de que sóc la persona més afortunada del món. Un cim petit i punxegut, totalment blanc.
Baixem per l’altre vessant amb un parell de ràpels fins a terreny més fàcil i d’allà de nou a la llauna, on descansarem fins la seguent matinada.


HUAYNA POTOSÍ NORD (6088 m, F+) - UN CAPRITX

Això sí que va ser un capritx, ja que som aquí, invertim un altre dia. I és així com aquest cop sortim amb lo posat, totalment desequipats i a molt bon ritme, seguim l’autopista que porta al cim d’aquest frequentat 6000. Es tracta d’una ruta llarga, però amb poquetes dificultats. Voliem veure sortir el sol ben amunt i així ho fem des del cim del Huayna a 6088 metres. Aquell mateix dia dinariem a la Paz.



Els nostres dies a Bolivia s’acaben. En Ferran torna cap a casa i jo segueixo cap a Perú, on em vull trobar amb la Isis i els companys del Club Andino Airepuro a Huaraz. Han estat uns dies de muntanya espectaculars i ben divertits, una experiència molt molt intensa. Salut i gràcies Ferran!

ALPAMAYO (5947 m) - MOLT BÉ

Era la meva primera experiència en una expedició al més pur estil peruà. La filosofia era senzilla, si portem burros, portem menjar no? Així és com pels mercats de Huaraz anavem comprant tot allò que ens semblava innecessari però boníssim per a una bona teca a la muntanya. Un pollastre sencer envoltat de plàstics va anar a parar dins d’una olla immensa, tomaquets, cebes, pasta, “gaseosas”, mandarines, plàtans, benzina, una paella, 60 panets, gatorade, sobres de tots tipus i colors, llaunes de tots colors i tipus, 2 formatges, bossetes de sucre, sal, arros, oli, paper de cul.... i moltes coses més per a sentir-nos com a casa.
Aquí vaig poder conèixer l’Axel i en Juan Carlos, i tornar a compartir aventuretes amb la veterana Isis. També vaig poder admirar la fortalesa i els riures de l’Antonio i en Sabino, dos xavals portejadors que ens ajudarien a portar pes fins el campament d’alçada.
El dia abans de marxar jo desprenia força entusiasme, em sentia molt content, tant sols no feia ni dos dies que havia arribat a Huaraz i convençuts en dirigiem cap a la muntanya més bonica del món. Només per aquella sensació ja em va valdre tot la pena.
Ens salataríem un campament i aniríem directes fins al camp base. Una llarga jornada, i l’endemà seria igual, i l’altre encara més! Potser pecavem d’ambiciosos volent dedicar-hi tant poc temps, no deixavem lloc a l’imprevist, jo pensava: una expedició lleugera amb tant de pes?
Aquell pollastret va quedar boníssim, i els riures nocturns van ser considerables.

Núvols i més núvols, i la nit nevant. Sortim cap al campament d’alçada, novament passant de llarg del campament de la morrena, doncs no tenim tants pollastres. Segueix nevant. Glacera i el cim del Alpamayo i el Quitaraju no ens deixen veure. Neva. Merda, neva molt. El cúmul és considerable. Els darrers trams son drets, de fins a 60º en gel i se’ns fa tard. Tenim temps d’arribar, però cal usar el sentit comú, amb aquest cúmul de neu ni jugar-hi, caldria esperar i no tenim aquest temps. Cal prendre una decisió, i un cop presa segur que és la bona. Anem avall. Ràpels, descens nocturn i tornem al campament base, a on descansem cos i ment. L’endemà, un llarg descens fins a Pashapampa. Arribant de nit, vaig poder veure el cel estrellat més bonic que recordo.


El dia seguent, algunes cordades farien cim a l’Alpamayo, però nosaltres ens varem fotre unes bones cusqueñas!

CHOPICALQUI (6354 m, AD-) - L’ONADA CONGELADA

Unes hores més tard, ja a Huaraz, em desperta l’Andrés, un xilè. “Que me han dicho que quieres ir al Chopicalqui, qué tal mañana?”
Així és com l’endemà començava l’aproximació cap al campament de la morrena del Chopicalqui. Dia gris i nevada, sembla que el temps i la sort boliviana no m’acompanya a Perú... i a més estan baixant alguns grups sense cim, massa neu, diuen.
Aquest cop som 3, l’Andrés, en Juan Carlos i jo. L’estratègia seria fer l’ascenció en 3 dies. Després de la morrena ens fotem de dret a la glacera, ben corcada, fins un bon replà on fer un bon campament per atacar cim l’endemà. Amb moviments ben apresos i ja molt automàtics, faig tots els preparatius. Aquella nit tinc una sensació extranya, em trobo cansat de coco i fins i tot potser em fa pal tirar amunt. D’alguna manera veig el final d’aquesta aventura i dic prou al fred, prou a l’esforç, prou a aquesta tensió...
L’endemà estic molt feliç de ser allà. El cel és ben estrellat, no neva, hem d’aprofitar... Efectivament hi ha força neu i uns quants llargs de corda de neu dura i puntes ens permeten disfrutar d’una escalada nocturna esplèndida. Però el fred apreta com no recordo en cap d’aquests dies passats, els peus em fan patir. Un nova sortida de sol sobrenatural. Davant, la característica piràmide somital del Chopi, de nord a sud la Cordillera Blanca i sota el sol, l’amazònia. Ens dirigim a l’última part d’aquest gegant tant impressionant. Fem servir un punt fleble per la seva dreta per pujar els darrers metres d’aquesta immensa Onada Congelada.


I és així com voldria recordar el meu viatge, com una enorme onada de vida, congelada per sempre en la meva memoria.


Gràcies Ferran, per haver-me aguantat i per sempre transmetre aquesta energia tant positiva. Merci a tots els que d’alguna manera ens heu acompanyat quan erem a fora, amb missatges, mails o simplement pensaments. A la Isis, perque sempre hi ets, fins i tot a l’altre punta del món. A l’Axel, a en Juan Carlos, a l’Andrés i a tots els amics que vaig fer a Perú, això és el millor que m’emporto de casa vostra.

Gerard

Cotopaxi (5897m) - Ecuador

Després de fer el cim de l'Illiniza Norte (5126m), l'objectiu era el Cotopaxi, un con volcànic gairebé perfecte amb una alçada de 5897m.


El dia no pintava gaire bé, vam pujar fins al refugi enmig de la boira.







Més tard, però, el cel es va aclarir i es va mostrar el Cotopaxi.

Aquella nit, uns quants grups volien intentar l'ascensió, nosaltres érem els únics sense guia. A quarts de set de la tarda, ja havent sopat, la majoria de gent se'n va anar a dormir.
Cap a les 12h de la nit, la gent es llevava, esmorzava i marxava cap a la glacera. I nosaltres també.

La nit era clara, sense núvols ni boira, es veien les estrelles. Tot apuntava a que les condicions serien favorables, possiblement les millors de les darreres setmanes...
Què dir de l'ascensió? Sense dificultat tècnica, pendents de màxim 45-50º, amb bona neu, una traça ben marcada i molt fred i vent. Això sí, vam trigar 6 hores i 20 minuts en arribar a dalt, i la darrera hora va ser gairebé agònica mentre despuntava l'alba. Finalment, a les 7h del matí arribàvem dalt del cràter. Les vistes eren magnífiques, s'observaven volcans com el Chimborazo, Antisana, Illinizas, Rumiñahui, Sincholagua...

La baixada va ser llarga. Estàvem esgotats i vam arribar a les 10h al refugi. Això sí, molt satisfets pel cim, el lloc més alt on hem estat mai!

Roger i Mònica, Cuenca

Perú'08 (2ª part) - Trekking de Choquequirao a Machu Picchu

Machu Picchu és pas obligat per tot viatger al Perú. Una de les maneres més interessants d'arribar-hi, si hom està disposat a salvar durant sis dies una mitjana de mil cinc-cents metres de desnivell amunt i mil avall, és l'itinerari a peu que comença al poble de Cachora, passa per les ruïnes inques de Choquequirao (per ara només accessible fent camí durant dos dies per senders de mula) i acaba al poble de Santa Teresa (des d'on cal agafar una "combi" per arribar a la hidroeléctrica "Hidros", on s'agafa un tren que en 3/4 d'hora ens deixa a Aguascalientes, ara sí, al peu del Machu Picchu, aquest darrer tram es pot fer a peu però resulta pesat i poc interessant). Tot plegat passant per una gran varietat de paisatges, un parell de colls a 4 mil metres i 4 mil sis-cents metres, i diversos llogarets on acampar la nit.

Per arribar a Cachora cal agafar un autobús desde Cuzco que vagi en direcció a Abancay, tot dient que ens deixin al "ramal de Cachora". El lloc on ens deixen és encara a uns 15 km del poble, però un taxista espera allà, i ens hi porta. Contractem un "arriero" amb un parell de mules per anar menys carregats de pes, pel mòdic preu de 65 soles al dia, després d'una breu negociació. Sortim aquell mateix dia: el camí puja suaument fins a un coll a 2900 m des d'on contemplem la vall o canyó del riu Apurímac, que discorre mil cinc-cents metres més avall. Baixem per la vessant solana fins a un lloc anomenat "Chiquisca" a 1800 m d'alçada (una casa on venen algunes begudes, galetes, i hi cultiven alguns fruiters com el mango i la papaya), on passem una nit més aviat càlida. Lendemà, el segon dia, baixem fins al riu Apurímac (a 1500m), i comencem una llarga pujada en zig-zag per la vessant obaga (per sort!) fins a Marampata, a uns 3000m, des d'on aviat avistem part de les ruïnes inques de Choquequirao, a 31 km del poble de Cachora i a 3085 m d'alçada. Ara ja només ens queda flanquejar un parell de quilòmetres per arribar-hi. Arribats a aquest punt, la vegetació és molt més frondosa, amb bromèlies epífites que creixen sobre els arbres, nombroses espècies de falgueres, bambú arreu i precioses orquídies.

Al peu de les ruïnes hi ha un petit espai reservat a l'acampada. Pugem ràpidament a les ruïnes, un xic esgotats, i des d'allà contemplem l'abisme a banda i banda cap al riu Apurímac, que a l'alçada de Choquequirao fa un meandre que sembla envoltar, 1500 metres més avall, la ciutadella inca. Una parella de cóndors andins apareixen de cop i volta de l'abisme i es deixen veure ben a prop. Les ruïnes que veiem, diuen les guies, serien només la tercera part de la ciutadella, doncs encara estan excavant i retirant vegetació per anar descobrint més i més edificis i restes arqueològiques. Es pensa que fou una de les ciutadelles on es refugiaren els inques quan començà la invasió dels "conqueridores", i que fou un gran projecte urbà que quedà estroncat justament per les circumstàncies històriques. Tercer dia, seguim pujant fins a 3.300 m, on canviem de vessant i canviem també de paisatge: més àrid, sota un sol de justícia, baixem fins a Río Blanco (a 1900 m). Després de refrescar-nos-hi, ens queda una llarga pujada en zig-zag per l'obaga fins a Maizal, una casa a la vora de la qual acampem, a 2800 m. Lendemà sortim ben d'hora, deixem enrere el paisatge frondós i arribem a la bella puna, tot passant un coll de 4160 m (l' "Abra de Yanama") amb "nevados" a banda i banda. Baixem fins al poblet de Yanama, on tots els seus habitants es dediquen a cultivar els seus "chacras" (conreus) de patates, blat de moro, quinua,... Hi acampem i aprofitem per fer un parell de trucades amb el telèfon via satèlit que té el poble. Ara ja només ens queda passar, lendemà, el coll de 4600 m d'alçada per passar a la vall de Santa Teresa.

El temps no acompanya un cop canviem de vall: neva primer i plou després, passem de llarg el poble de Totora (a 3600 m) on havíem de fer teòricament nit, seguim baixant fins a un campament a 2500 metres d'alçada, recorrent sota la pluja el que és ja "ceja de la selva", amb alguns camins que semblen impossibles per al pas de mules, estrets i penjats a mitja paret de fang i pedres, es diria que en qualsevol moment una esllavissada se'ls endurà per davant. El sisè dia i últim, una lleugera baixada d'hora i mitja ens deixa a Santa Teresa, punt final del nostre itinerari i on convergeix amb el trekking del Salcantay, força més concorregut.

El grup del trekking de Choquequirao: Vicenç Carabassa, Sandra Nogué, Joan Colón, Cristina Roquet

Perú '08 (3ª part)

Cordillera Blanca (1ª part)
Trekking Santa Cruz, Pisco i "Rajadaraju"

Doncs aqui va la tercera part de les cròniques de Perú...potser algú es pregunta perquè no hi ha la segona part...tot arribarà, la segona part és el trekking de Choquequirao a Machupichu...a veure si la Cristina o la Sandra s'animen a redactar-lo i posar unes fotos que va ser un trekking molt macú.

Els "intrèpits" components del CAU en aquesta part de l'expedició són la Cristina Roquet, en Martí Boleda i el que escriu aquest text (Joan Colón).

Doncs la nostra aventura a Cordillera Blanca comença amb el trekking de Santa Cruz, un trekking molt típic amb unes vistes genials, relativament suau i que és una bona manera d'aclimatar-se i fer-se una idea panoràmica del que és la part més famosa de la Cordillera Blanca. Aquesta és la idea general del trekking, però no la nostra realitat...ens va fer bastant mal temps, tot el dia amb núvols i amb algun que altre ruixat, per tant com a aclimatació va estar prou bé (passes per Punta Union...un coll de 4750m), però de vistes ben poques...alguna imatge del Quitaraju, la punteta de l'Alpamayo i alguna vista més decent del Taulliraju i poca cosa més. Com a mínim per mi, va ser una petita decepció (els altres components ja diran la seva opinió, crec que els hi va agradar més que a mi).

El recorregut del trekking comença a Cashapampa i acaba a Vaqueria. En aquest punt vam agafar un "colectivo" que ens va portar a Cebollapampa, una zona d'acampada d'on surten varies rutes per anar a fer diferents pics (Pisco, Huandoys, Chacraraju, Yanapacha, etc.)

El dia següent d'arribar a Cebollapampa ens vam trobar amb un portejador que haviem contractat a Huaraz per ajudar-nos a portar el material fins al camp base del Pisco.

Les perspectives no eren molt millors que els dies de trekking, tota l'ascenció des de Cebollapampa fins al camp base del Pisco la vam fer sota la pluja i al final sota la neu. Davant aquestes perspectives de temps, els ànims de l'expedició no eren presisament alts...

Vam decidir acampar al camp base en comptes de seguir pujant fins al camp morrena des d'on normalment es surt per fer el cim del Pisco. Com que haviem acampat més avall del que sol ser habitual, a les 12.30 ja estavem esmorzant...si si, a les 12.30 de la nit...és l'esmorzar més matiner que hem fet mai...pràcticament era hora de sopar que nosaltres ja esmorzavem per intentar atacar el cim desde el camp base. Per la nostra sorpresa, al sortir de la tenda hi havia un cel totalment lliure de núvols i ben carregat d'estrelles, cosa que feia esperar un dia esplèndid

A les primeres rampes direccicó al camp morrena la Cristina no es troba del tot bé degut a problemes amb l'alçada i decideix tornar a la tenda i reservar-se per nous intents de cim... en Marti i jo seguim endavant en el

que va ser una típica excursió CAU. I què vol dir excursió CAU, doncs donar moltes més voltes del necessari (no ús imagineu lo difícil que és orientar-se en una morrena de pedrolos enormes de nit...), obrir "noves" rutes per arribar al glaciar (quina "trepadeta" tan innecessaria i tan dura que ens vam marcar) i caminar per el glaciar una estoneta fins que per fi vam trobar les traces que havien deixat les altres cordades que intentavem fer cim. En definitiva...que quan nosaltres arribavem al coll del Pisco (5350m) ja hi havia alguna cordada que feia cim i d'altres que si aproximaven...

Quan vam arribar al coll, molt animats ja ens veiem al cim...i deiem, vaaaaa...si només queden 400m...res més lluny de la veritat...va ser un sufriment inimaginable...estavem fets pols, primer feiem 40 passes i paravem...després eren 20, després 10 i finalment feiem 2 passes, ens miravem...ens aturavem i pensavem

seriament en donar la volta...per sort van poder més les ganes que el cansanci i tot i ser la última cordada en fer cim...a les 11h arribabem al cim del Pisco (5750m) i el dia ens regalava unes esplèndides vistes del Chacraraju i l'Artesonraju (fotos que es veuen més amunt), els Huandoys, el Huascaran i el Chopicalqui entre d'altres.

El següent Pic que vam intentar va ser el Yanapacha, que al titol del blog es descriu com a "rajadaraju", és un pic una mica més baixet que el Pisco (5440m) però una mica més díficil amb una última part bastant empinada i amb molt de pati (una caiguda directament a una esquerda sense fons no és una imatge molt agradable...jeje). En Marti es va currar un primer llarg molt guapo amb uns sortida d'uns 60º que després suavitzava una mica amb pendents de 45 a 50º que es mantenien al llarg d'uns 150m aprox fins arribar al cim. A la reunió del primer llarg mig morts de freds vam estar pensant si seguir en ensamble (fer llargs era un pal, molt temps i molt fred...s'ha d'estar molt curtit...) o "rajar-nos", finalment la decisió presa va ser la segona i vam tornar cap avall una mica desilusionats però amb esperances que el següent cim surti millor.

I fins aquí les primeres aventures a la Cordillera Blanca...d'aquí una setmaneta la segona part, esperem que amb bones notícies!!!

Perú'08 (1a part) - Canyó del Colca

Al Sud del Perú es troba, diuen, un dels canyons més profunds del món.
Una bona manera de recórrer una de les seccions més espectaculars d'aquest canyó és fer un itinerari pels camins de mula que conecten Cabanaconde (un poble situat al capdemunt del Colca a 3200 metres d'alçada) amb els poblets de Tapay i San Juan, a l'altre vessant del canyó, passant pel fons de la vall.

La nostra impressió va ser molt bona, tot i que cal matisar que el canyó més aviat ens va semblar "la vall que volia ser un canyó". El primer dia sortim ben d'hora del poble de Cabanaconde, i ben aviat podem gaudir de les vistes sobre el riu Colca, mil metres més avall. La vegetació és molt àrida, en gran contrast amb l'oasi que es troba a la part baixa, propera al riu, on de les fonts brolla l'aigua recollida pels nevados.

En dues hores som a Sangalle, un petit enclau on hi ha alguna que altra cabana arranjada per als excursionistes que busquen més comfort. Travessem el riu i pugem uns 600 metres de desnivell fins arribar a un parell de pobles, Cosñirhua i Malata, i seguim pujant fins el poble de Tapay, a 2900 m, el més bonic de tots els que hem passat. Un cop aquí, davallem fins al llogaret de San Juan de Chuccha, altre cop a prop del riu, amb els genolls ressentits pel desnivell acumulat de la baixada. Aquí ens allotgem en un "hospedaje" d'allò més familiar. El segon dia ja només ens queda creuar de nou el riu Colca i pujar, sota un sol de justícia, uns mil dos-cents metres de desnivell fins a Cabanaconde, en total hauran estat uns 24 kilòmetres de ruta per poblets rurals oblidats si no fos per l'interès que ha despertat en els viatgers aquesta vall-canyó.

Fins aquí la primera part, fins aviat! Esperem també tenir notícies aviat del que va fer l'"altra" expedició a Perú, formada per en Gerard Talavera, la Isis Regueiro i companys del club de muntanya peruà "Airepuro" . Salut!

Illiniza Norte (5126m) - Ecuador

Ahir dia 10 d'agost, en un segon intent vam aconseguir ascendir a l'Illiniza Norte, cim de 5126 m!
Feia el mateix mal temps que en el primer intent (ja fa 13 dies), però ja que hi érem una altra vegada, vam pujar igualment. Es veu que el "verano" (època seca), aquest any encara no ha arribat a l'Ecuador... això ens diu la gent de per aquí.

El primer cop que vam pujar al refugi (~4700m) hi vam passar la nit, i al matí, durant uns minuts, ens va regalar la imatge de tota la cresta de l'Illiniza Norte.

Moments després, tot boira, vent i mig nevant, igual que ahir. L'ascensió són 3-4 hores fins al refugi i des d'aquí al cim 2-3 hores més, seguint un camí que va vorejant la cresta primer per l'esquerra i després va per la dreta i dóna la volta per sota el cim fins assolir-lo. Havíem de trobar un "paso de la muerte", però no tenim clar quin punt de l'ascensió va ser. Vaja, que de muerte no és. El nostre candidat principal és un pas on t'has d'abraçar a la roca per poder passar, però com que no ho vam poder preguntar a ningú, no ho sabem.


La baixada es pot fer per un camí diferent des del mateix cim, baixant per un "arenal", fins enllaçar amb el camí de pujada al refugi , molt més avall (això si no has deixat coses al refugi clar!)

Ja baixant es va destapar tota la cresta, les valls, l'Illiniza Sur, els volcans Rumiñahui i Cotopaxi...
aquest últim és el nostre objectiu de demà. Ja veurem si el temps i les forces ho permeten!

Roger i Mònica, Latacunga